El 9 de gener de 2012 vaig començar a estudiar alemany. Recorde que el primer dia de curs la professora em va preguntar d’on venia i que feia a Munic. Jo li vaig respondre que era valencià i que havia vingut a la ciutat, principalment, per motius laborals. El meu origen la va fer somriure i exclamar la paraula “paella!”; les meues motivacions no les va acabar d’entendre, venint del “paradís” com venia . Fa només uns dies vaig començar un altre curs intensiu, capficat com estic en aprendre la llengua germana. El mestre em va tornar a fer les mateixes preguntes, però, aquesta vegada, no em deixà acabar de respondre. Fou dir-li que venia de València i interrompre’m per a exclamar: “50% de desocupació juvenil!”. Això és el que transmet Espanya, lamentablement, a hores d’ara a un país com Alemanya. Mentre les marques del sud patinen, la UE abaixa el cap, la banca sempre guanya, Angela Merkel mai perd i n’hi ha qui se’ns riu a la cara (i ofén obertament als grecs). Tot plegat em dóna pena, a mi que vaig somiar viure a un país enorme de nom Europa.