El primer dia tot fou alegria i el cansament a la nit una anècdota. Al vespre, això sí, a prop de la catàstrofe. Trenta minuts tard a la cita per a contar històries de processons. En segon dia es va fer pesat i les dotze hores de la jornada una eternitat. Els castells no es varen moure del lloc. El tercer dia em vaig quedar sol i encara sort: amb un a soles patint i treballant ja n’hi ha prou. Els mexicans i jo, per cert, no sempre ens portem bé i més encara si són de parlar ensucrat i cultura justeteta per a passar el dia. Que diu la senyora que quina llàstima de plaques plaques solars, que en tenim massa a Baviera, que sobren i que allò que fan és embrutar el paisatge de la Francònia rural i, pitjor encara, destorbar per a la fotografia d’aquell que ve de l’altra banda de l’Atlàntic. Com està el pati. Així les coses, el quart dia fou directament insuportable, i sort que des que vaig tancar la porta del cotxe a la vesprada que no n’he tornat a saber res d’allò. O això fou la vespra? Mira no sé. I mentre tant, a casa cada dia més de nit; la casa cada dia més bruta; al matí cada matí més matí, i jo sense saber ben bé on estic. Al cinquè dia, estic al cinquè dia. I al cinquè, que ja tocava, vaig alenar i fins i tot vaig fer una migdiada, a la tornada d’aquell viatge a Àustria sense volant. Recuperant alè. Al sisè dia encara vaig riure, després d’escoltar a aquell preguntar-me si tots els porcs alemanys eren tan xicotets com els porcs-codillo o n’hi ha de més grans com a Espanya. I parlant d’Ibèria, Catalunya. I els castells sense moure’s del lloc. Al setè dia els castells tampoc es varen moure del lloc, per cert. I més Catalunya i jo ben pagat, al cap i a la fi més a prop cada vegada de la meta i acompanyat per bona gent a les etapes finals. Sort. Al vuitè dia fou tot nazisme i més nazisme. I més volant. I més sort, en mode respiració asistida. I hui, al novè dia, prenc per fi una mica d’aire, i prepare ara sí les vacances de Setmana Santa. Per començar, amb un plat de cullera i una bona becada.