Ministres i ministres
No tots els dies ve un ministre del Govern d’Espanya per Alcoi. Este dimecres n’han vingut dos: el de Foment, José Blanco, i la de Sanitat, Leire Pajín. Esta, més bé passava per davant, i s’ha deixat caure per les obres de l’autovia. De totes formes, per molt ministres que siguen, és com si ja no foren ministres. Amb això que queda un més per a les eleccions i que els pinten bastos als socialistes, m’ha donat la sensació que han perdut l’autoritat. Ara són com pesos ploma. El senyoret Blanco, ho dic per allò que és menudet, no ha fet declaracions als mitjans de comunicació, però no m’ha emprenyat gens. Jo haguera volgut preguntar-li pel tren d’Alcoi a Xàtiva, eixe que porten 20 anys dient que faran de nou i que no fan mai. Ben mirat, si li haguera preguntat quan pensen fer alguna cosa amb el tren, m’haguera contestat: “Pa lo que me queda en el convento”. Textualment, m’haguera dit alguna cosa com “estamos trabajando en ello” o “mantenemos nuestro más firme compromiso”, tot i que el que haguera volgut dir en realitat és el que jo vos he traduït abans. M’haguera sentit ofés segur. El que sí que m’haguera fet il·lusió dir-li al no ministre és: “I a vostè no li cau la cara de vergonya de firmar un protocol per a invertir 65 milions d’euros en el tren d’Alcoi i incomplir-lo any rere any?”. Al final, ni jo ni ningú li hem dit res, per respecte. Pensarà que estem bacores, els alcoians. Igual és això.