Ni la força que un li pressuposa als dos principals partits polítics de Baviera junts (la CSU i l’SPD, que entre tots dos sumen el 70% dels vots emesos en les últimes eleccions), ni el carisma d’una figura com la de Christian Ude (Alcalde des de 1993), ni tampoc el suport directe d’entitats i marques tan valorades pels bavaresos com ara Audi o el mateix FC Bayern, han estat suficients per a que la ciutadania li done el seu suport a la candidatura de Munic per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2022. Un projecte que en principi i segons els seus promotors hauria de reforçar l’economia i la influència global de Munic i Baviera, territori alpí per sí mateix especialment desenvolupat i prosper.

A l’altra banda, col·lectius ecologistes, part de la societat civil i partits relativament minoritaris com Els Verds, tots articulats al voltant d’una plataforma i denunciant plegats que els Jocs Olímpics d’Hivern a Munic, en 2022, suposarien un increment del deute públic, danys per al medi ambient per la necessitat de noves infraestructures, encariment dels preus de l’habitatge o bé s’haurien d’enfrontar a la mancança d’un clima idoni (açò darrer resulta curiós si tenim en compte que Barcelona també tenia al cap postular-se per als mateixos Jocs).

Estes dos visions de futur per a la ciutat i el territori eren les que s’enfrontaven ahir en un referèndum ciutadà convocat precisament a tal efecte (tant a Munic com a altres localitats afectades com Garmisch-Partenkirchen): per a que fora el poble qui decidira si Munic hauria d’optar o no a participar en la lluita per aconseguir ser la seu dels Jocs d’Hivern del 22. Contra pronòstic, la ciutadania va decidir finalment que no toca, que no és el projecte ni el moment que necessita l’Alta Baviera ara per ara. I ho va fer votant contra la candidatura oficial en un 51,56 %, per un 48,44% que va marcar la casella del Sí.

Per ara, no he llegit en la premsa seriosa ni un sol titular que qüestione els resultats, ni tampoc a cap polític que defenga anar contra allò que el poble va dir en la consulta. En qualsevol cas, el que més em crida l’atenció és que ningú s’haja plantejat ni tan sols qüestionar la validesa d’un referèndum en el que només van participar 310.669 persones, un 28,9 % del total de la població amb dret a fer-ho. De fet, m’ha costat força trobar aquestes dades en la premsa en estes primeres hores, ja que no les subratlla, pel que fins i tot he hagut de recórrer al web de l’oficina electoral municipal (resultats).

Així doncs, tot i la participació baixíssima; tot i que s’ha imposat l’opció no desitjada pel poder; tot i que sembla que són els col·lectius minoritaris els que han mobilitzat a la seua gent mentre que la massa social del Bayern es va quedar a casa mirant el futbol (o les motos); tot i l’estret marge pel que s’ha imposat el No, Munic no presentarà candidatura als Jocs.

I per què? Perquè ho ha decidit la ciutadania. No importa si han guanyat els nostres o no. Si la cosa ha eixit com tocava o el carrer ens ha respost en contradirecció. Simplement s’han fixat unes normes i s’han donat uns resultats en base a elles que s’han d’acatar. I prou. No sóc tan ingenu com per a deixar-me enganyar tan fàcilment (sé quin és el paper de la ciutadania a la República Federal Alemanya o el rol que juguem els estrangers, també els europeus), però és inevitable sentir-me seduït davant de formes democràtiques com les viscudes en la jornada d’ahir a Munic, un poble un poc meu del que hui n’estic certament orgullós. Unes maneres per cert, que ja les voldria jo per al meu poble, el de veritat. I per al del costat.