Xiquets, en només deu dies us tenim ací. Si vos dic la veritat no he tingut un segon en els darrers dies per respirar tranquil, menys per a preparar el que vindrà. No cal, paraula, ho passarem d’allò més bé. El que sí em té fart és l’oratge. No vos puc prometre res. Quin estiu més fastigós, parle del temps, estem tenint enguany a Munic. Els til·lers ja han començat a reballar la flor al terra, els més matiners es preparen per a fer el mateix amb la fulla, i encara no hem tingut ni dos dies seguits de sol i calor. Els matins en gris permanent han fet dels de tempesta una meravella. Vint-i-cinc graus i una bona estona de sol és tindre sort. La temperatura ideal del viatger, direu. Cert, menys del que demana llac i riu. Ja sabeu que jo en sóc un fanàtic d’això. Ahir no em vaig poder banyar al llac, però quina por que vaig passar al cotxe. Així d’entrada diria que no havia vist caure una tromba d’aigua tan forta des de fa molts anys. Aquaplàning a l’autopista A95. O més aigua en trenta minuts de cortina al volant que en un trimestre de calendari alcoià de secà. Por. El riu, normal, ens baixa tan brut que ningú no s’atreveix a ficar-li mà. Ni en dies de sol i basca com este divendres. Quinze o vint desgraciats van tindre que ser evacuats l’altre dia de l’Isar per Protecció Civil, fent l’imbècil. Brut? De brossa ben entesa, natura, que no de merda humana. Però així no dóna gust. Les coses poden canviar. Hui tenim Llorenç, demà sembla que tornen els trons. Com la setmana vinent. Per ganes no serà, si l’oratge ens ho permet passarem uns dies fluvials, de bicicleta, de cervesa al aire lliure, o biergarten. A vore si és veritat. Per ganes no serà.