Existeixen les geishes al Japó del segle XXI? Ara que estem per ací, és una pregunta que em volta pel cap. Si les hi ha, probablement siga a Gion, un dels districtes històrics de Kyoto. Aquest grapat d’impecables cases tradicionals lligades per estrets i costeruts carrers és l’espai on han viscut tradicionalment les geishes de la ciutat. De fet, Gion és l’escenari principal de Memòries d’una geisha, la novel·la més popular, i controvertida, que ha tractat aquesta figura tradicional i particular de la societat nipona. Diuen els que ho entenen, que haver-ne, n’hi ha. Acostumen a deixar-se veure, tímidament, al capvespre. És quan fan cap a alguna de les històriques cases de té que sobreviuen al barri, on encara entretenen els seus clients, la majoria homes de negocis locals, potser hereus de la cultura dels samurais. Amb la il·lusió de trobar-nos amb alguna d’aquestes dones elegants de pell emblanquinada ens vàrem adreçar ahir de vesprada a Gion, camí del cèlebre temple budista de Kiyomizu-dera. En enfilar el popular carreró de Sannenzaka, no només ens van sorprendre milers de turistes en busca de records barats per emportar a casa, sinó que el carrer atapeït de gom a gom també anava carregat de dones asiàtiques vestides amb kimonos i complements tradicionals japonesos. Geishes!, vaig pensar. I moltes més de les que havia pogut imaginar. En observar l’escena amb atenció, em vaig quedar cèrtament estranyat, doncs hi havia geishes de distinta naturalesa, totes rares: geishes de selfie, geishes d’iPhone, geishes amb cotxet de bebé, geishes sorolloses, geishes comprant souvenirs, geishes sense maquillar… Com que sóc molt ignorant de l’assumpte, tampoc no li vaig donar més imporància, malgrat haver imaginat de sempre a aquestes dones com gent refinada, elegant, orgullosa de transmetre una cultura i una tradició ancestrals. De sobte, un anunci comercial em va ajudar a processar una mica millor l’escena: ‘Lloguer de roba tradicional japonesa’. Ah collons! El carrer anava ple de geishes per un dia. Així les coses, no estic segur si n’hi havia alguna o no, de les de veritat, doncs alguna d’elles passava de puntetes, sigilosa, entre la gentada. Qui sap. Potser va passar Wally, però jo no el vaig veure.