No vos enganyaré, a hores d’ara estic massa bé on estic i com estic com per a preocupar-me d’històries tan magnes com la gran política valenciana. Això no lleva que m’haja quedat amb cara d’imbècil quan he obert l’ordinador ara fa una estona i m’he vist en la portada dels diaris a Ximo Puig celebrant que per fi és el nou secretari general del PSPV, de la mà de personatges com Ciprià Císcar, Leire Pajín o Ana Barceló. Ni tinc res contra cap d’ells, ni Jorge Alarte -el líder que ha conduït al PSPV al fracàs més gran de la seua història- em desperta cap simpatia, però no puc dir que albire hui un futur més nítid que ahir per al partit que un dia va governar el País Valencià i que a hores d’ara va camí de convertir-se en la tercera força política valenciana.

No passaré avant en aquest breu comentari, si de cas em pregunte quan tocarà fons el PSPV? (Si algú te la resposta que me la diga, per allargar més o menys el viatge, i de passada que avise també a Toni Francés, que igual hui ha quedat mig esporrejat.) Per a reflexions serioses sobre aquest tema preferisc recórrer a l’humor de la Paella Rusa i els 20 titulars que llegirem sobre el futur del PSPV. Posats a morir, que no siga de pena.