“Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.

L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.

No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.

Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.