Amb 24 hores d’antelació per problemes d’agenda, anit vàrem commemorar el Sopar del pobre, una de les tradicions gastronòmiques de la meua terra que més m’estime des del mateix dia que vaig comprendre la delicadesa dels seus ingredients, els que es mengen i els que no.

Només van faltar a la cita, per sort per a Mariola, les sardines de bota, tan impossibles de trobar a Munic, com impensables de portar en una maleta. Les que sí havien arribat entre l’equipatge, temps enrere, eren les bajoques seques, mentre que la festa la van arrodonir un pessic de tomaques eixutes italianes i una botella de vi jove de Jumilla, molt recomanable per cert.

S’ho podeu imaginar: dos ànimes dins d’un cossi sopant en soledat a les nou en punt, pijama i tot; dos ous fregits, unes bajoques seques torrades i un tros de peix amb sal per a enganyar el cos en el plat; sense loteria ni esperances de ser més rics demà que hui… En canvi, amb molta felicitat, la sensació d’estar a casa, la de veritat, per un moment i l’advertència que la distància no implica l’oblit d’allò que un més s’estima. Anit, aquestos sentiments van prendre forma de Sopar del pobre, per molt que l’assumpte no anava de loteries.