Sembla mentida, però ha passat un any. Aquella nit ens varen despertar a les 4 de la matinada. Besades, llàgrimes i cap a l’aeroport d’Alacant, des de Castalla. Encara rodàvem amb el C2 i recorde que el cotxe sonava Manel. Com este divendres, a l’avió només va pujar Mariola. Només la iaia pensava que allò es tractava d’un curs intensiu d’alemany a l’estiu. O feia veure que ho pensava. La resta sabíem el que portàvem entre mans. D’estiu a estiu. Hui he acompanyat una altra vegada a Mariola, i ella a soles ha tornat a fer el mateix camí, a la inversa. No ha estat cap drama, ens reunim en una setmana. Són unes petites vacances, perquè açò no ha fet més que començar.