Fos a gris


L’estiu, que tant es va resistir a arribar, que tanta vida li ha donat a Munic, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Just entrem en octubre, però ja ni me’n recorde dels dies de sol i platja, al Jardí Anglés. Fins i tot els bolets, que dubte s’hagen deixat veure a estes altures de tardor per la Serra de Mariola, s’esgoten ací lentament a les parades del mercat, símptoma de que més prompte que tard arribarà el fred. El de veritat, perquè de moment ja en tenim, de fred. I mentre ve el temps de la llana i no, sembla que la ciutat es fon lentament a gris. La naturalesa s’empenya en robar-nos cada dia més i més sol, més i més llum. Al temps que ho fa, quasi en un abús, a sovint es recrea en vesprades fosques, deslluïdes per núvols i boires de totes les classes que s’ajeuen sobre la planícia. Esta setmana, entre tromba i tromba d’aigua, he rodat amb la bici, per treball i per vici. I he vist amb els meus ulls com es despullen tots i cadascun dels arbres de tots i cadascun dels parcs de Munic. Mentre ho fan i no, deixen a l’aire els seients buits dels jardins de cervesa que no fa tant arrebossaven de gent, protegida a una ombra que ja no existeix d’un sol que ja no escalfa. Els únics habitants dels parcs, estos dies, són els corredors i les corredores que preparen la marató de la ciutat, i els ànecs, cignes i companyia, desficiosos entre la gespa com si planejaren una fugida abans que tot empitjore. Ben mirat, potser és un paisatge trist, cert, però és un paisatge magnífic.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s