L’estiu, que tant es va resistir a arribar, que tanta vida li ha donat a Munic, ha desaparegut a una velocitat de vertigen. Just entrem en octubre, però ja ni me’n recorde dels dies de sol i platja, al Jardí Anglés. Fins i tot els bolets, que dubte s’hagen deixat veure a estes altures de tardor per la Serra de Mariola, s’esgoten ací lentament a les parades del mercat, símptoma de que més prompte que tard arribarà el fred. El de veritat, perquè de moment ja en tenim, de fred. I mentre ve el temps de la llana i no, sembla que la ciutat es fon lentament a gris. La naturalesa s’empenya en robar-nos cada dia més i més sol, més i més llum. Al temps que ho fa, quasi en un abús, a sovint es recrea en vesprades fosques, deslluïdes per núvols i boires de totes les classes que s’ajeuen sobre la planícia. Esta setmana, entre tromba i tromba d’aigua, he rodat amb la bici, per treball i per vici. I he vist amb els meus ulls com es despullen tots i cadascun dels arbres de tots i cadascun dels parcs de Munic. Mentre ho fan i no, deixen a l’aire els seients buits dels jardins de cervesa que no fa tant arrebossaven de gent, protegida a una ombra que ja no existeix d’un sol que ja no escalfa. Els únics habitants dels parcs, estos dies, són els corredors i les corredores que preparen la marató de la ciutat, i els ànecs, cignes i companyia, desficiosos entre la gespa com si planejaren una fugida abans que tot empitjore. Ben mirat, potser és un paisatge trist, cert, però és un paisatge magnífic.