Hi ha una botigueta a Viktualienmarkt, mercat central de Munic, que no ven fruites ni verdures. Ni carn ni peix. Duftschmankerl s’hi dedica a vendre precisament això, cosetes que fan oloreta. Regalets que són animalets tallats en fusta, corones de flors seques i altre tipus de fragàncies i elements de decoració ornamental. Tot ben parit i ben presentat -carn de polseguera en el traster, que diria l’altre-, si no fora perquè la senyora que ven estes cosetes, Frau Fett, és el més paregut a una bruixa que he vist en ma vida.

No carregaria les tintes contra vostè, Elke C.Fett, si no fora perquè quasi em trenca la càmera de fer fotografies l’altre dia d’una manotada. Recorde-se’n, el meu delicte va ser tractar de fotografiar els seus regalets, com una gràcia -és que tinc cara d’espia industrial?-. Però li diré més encara, el meu delicte té delicte, el que no té nom és el bonegó que li va arrear este mateix dilluns a la bona d’Adriana, la meua convidada colombiana, per la falta greu d’haver-li tocat una figureta amb les mans. Una falta greu terrible, si tenim en compte que mentre vostè bonegava a la xicona, esta treia 20 eurets per a tractar de pagar-li la figureta, que més que tocar estava comprant. Sí senyora Fett, la seua tenda és preciosa, vostè és una estúpida i jo m’he quedat més que tranquil tirant foc per les tecles del meu ordinador. Queda escrit.

(Ya ves Adriana, lo prometido és deuda.)