Laos. Pel Mekong cap a Luang Prabang

A reveure Tailàndia, sabguaidi Laos. Dos dies i mig de camí després del darrer post, comencem ara el segon dia de viatge en vaixell pel riu Mekong, al seu pas pel nord de Laos. A diferència de Tailàndia, aquesta no és terra de homes lliures, sinó resquici de República Popular, altre temps tros d’Indoxina, el país més despoblat i el més pobre, dels quatre que anem a trepitjar en aquesta breu incursió pel sudest d’Àsia. Sí, curt i superficial, així veig en estos instants el nostre viatge d’ara després de compartir el sopar d’anit amb quatre viatgers de volta al món, motxilla a l’esquena i presupost ajustat, de veritat. Interessants històries, interessants perspectives. Amb tot el temps del mon per davant. Bé, recuperant el fil d’aquest post, escriure aquestes línies pentinat per la boira i el vent suau que bufa per sobre del riu Mekong al dematí és senzillament recomfortant. El nostre vaixell, com la immensa majoria dels que remunten i abaixen el riu en aquestes latituds, és una embarcació estreta i allargada, sense tancaments laterals però amb un sostre de xapa que ens protegeix del sol. Tot rovell i bona voluntat. Seients nous recentment col·locats, que semblem haver arribat aquí arrencats d’algun tren retirat de la circulació a Europa. De malnom, el vaixell és conegut com slow boat, pel que podeu imaginar que la velocitat no és un tema prioritari. De fet, si comentava que estem al segon dia de viatge és, lògicament, perque la d’avui és la segona ració d’un mateix plat: set hores de trajecte, mentre hi ha sol, durant dos dies fins completar la unió entre el nord de Tailàndia i la ciutat sagrada de Luang Prabang, segurament un dels tresors més interessants de la zona. En total, som unes 180 les persones que estem fent al torn aquest recorregut de dos dies pel riu, en dos aparells. Al nostre, com a l’altre, viatgem uns 70 estrangers, per només una vintena de locals. No sé com ho hauran pagat ells, a nosaltres no ens ha costat barat, si tenim en compte que hem pagat 240.000 kips per cap -uns 24 euros-, segurament més del que guanye un cap de família en una semana. Pel que fa a magnituds, en trajectes com aquest són totalment secundàries. Però per a que vos feu una idea, estem parlant d’una distància apoximada de 200 quilòmetres, recorreguts al segle XXI de la mateixa forma que un parell de segles enrere. Per acabar, aprofitaré la menció temporal per a tractar de dibuixar els pobles que ens han eixit al pas des que vàrem entrar al país, ahir al matí. El primer fou Huay Xai, porta d’entrada a Laos via Chiang Rai. Aquesta petita ciutat, abocada al riu com totes, s’ha convertit en una parada obligada per a motxillers vinguts de tot el planeta. O el que és el mateix, va farcit de cases d’hosts i restaurants al carrer, mentre el punt de control fronterer i l’oficina de canvi són una autèntica olla a pressió als matins. Tenen una oficina bancària amb caixer automàtic, símptoma inequívoc de modernitat, si bé el que realment despertà el meu interés va ser veure per primera vegada els mostradors de bolleria francesa -influència del passat colonial- al carrer, els bitllets de 100.000 kips -un euro-, així com els carrers sense asfaltar atrafegats a parts igual pel pas de camions, tuk-tuks, persones, gossos o gallines. Ja veieu, salt enrere en el temps, malgrat la contaminació extrema provocada per l’arribada desmesurada del plàstic, els turistes i les operadores telefòniques amb les seues xarxes de wifi. Pel que fa a la primera aturada, el poble de Pak Benk no té cap mèrit més enllà d’ubicar-se a la llera del riu en meitat del camí, pel que s’ha consolidat com parada obligada d’estos vaixells per a fer nit. Ofereix un carrer ple de Guests Houses, restaurants i supermercats en la seua versió més primitiva. Molta misèria, ronya, falsos somriures i uns preus unflats per a treure profit de la situació. L’últim poble que voldria comentar, és el que no hem pogut visitar: les desenes de viles apegades al riu que hem creuat pel camí. Aldees sense accés per carretera, cases de bambú, horts als bancs de sorra del riu, pesca entre les roques. Molt maco i pur, vist en ruta. Bé, són quasi les cinc de la vesprada, i per fi he acabat de redactar aquesta entrada a trompicons durant el viatge, que sembla no acabar mai. Ho farà aviat, ens acostem a Luang Prabang.

*El post l’he publicat ja a la Guest House de Luang Prabang. Al vaixell no hi havia wifi

Ací teniu un parell d’imatges del Mekong:

20130124-221656.jpg

20130124-221740.jpg

Nota per al viatger
*Fer aquest mateix trajecte usant una embarcació privada amb motor ens haguera portat només una jornada i ens haguera costat uns 70 euros als dos. No la recomanen a esta època de l’any, final de l’estació seca i moment en que el riu porta menys cabdal -són moltes les puntes i grans roques les que queden a la vista incrementant el perill del viatge-. Tan important com això a l’hora de decidir-nos pel transport lent fou la contaminació excessiva del ràpid, el soroll o les poques oportunitats que et dóna de gaudir amb la calma d’un paisatge increïble.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s