Estambul i jo no ens coneixem. De veritat, vull dir. Hui ens hem saludat però, ens hem mirat de dalt a baix, ens hem olorat, ens hem agradat i hem acabat passant el dia junts. Tots tres. Mai n’hi ha prou, i més quan prou és tan poc, tot i que a vegades els tasts són sensacionals. La idea era preconcebuda, la imaginació evocava brutícia i soroll; pedres velles, la mar, el cant al res. I sí, basar, com no, i mesquites, desnivell, Mediterrània, Europa i Àsia. Tòpics. Bones vibracions, tot i els somriures contats, tres o quatre. Brutícia, tot de gats i gossos al carrer, invisibles, i taksis amunt i avall, quin perill. Soroll de via, tranvia, i sí, lloses, quines lloses. Davant de Santa Sofia he sentit una gran emoció com només és possible trepitjant 1.500 anys d’històries, tots d’una peça. Gràcies professor d’art Mercadal, per les seues lliçons. Els olors els esperava, i als hipnotitzadors del basar: “compra amigo, barato”. “Aquí és parla català”, resava una botiga de catifes. Això sí que no m’ho haguera pensat mai. I més enllà d’on es compra, on es resa. La mesquita blava, la nova, la de Suleimà… tan velles, tan belles, totes fixant skyline. A dins, respecte, tot i que, no és cap novetat, l’interès (personal) per la religió no passa pel seu millor moment. Quin art més meravellós. De seguida cau la nit. I quan tot semblava acabat, més o menys tips, esgotats, a fosques, amb el baixar de la persiana sorgeix Galata i els carrerons que van més enllà, colina amunt, a l’altra banda de la cornamenta. Un grafiti ací, el del kebap, com no, olor a té, una noia amb el cap rapat que se’ns creua pel camí. Sense rastre per cert de mocadors cobrint els rostres de les joves que hi passegen en la nit de divendres; per contra, tot de hipsters i modernitat per on se vol. “Anarquia”, diu una pintada. Mai ho haguera dit jo. Per un moment em desoriente, ens haurem perdut a Lavapies? Al Raval? Alce el cap i retorne. No, no hi ha un sol edifici que semble, des del carrer, estar en condicions de ser habitat. I tot i això, són tan bonics. Sopem a l’Helvetia, un local petitó, històric, sense dubte de passat germanòfon. Una placa de plàstic protegeix al carrer el nom de l’establiment, acompanyat de missatges decominònics escrits en alemany: “Gabel Frühsctuck”. Curiós, per més que esta nit ens han servit cuina turca orgànica. Més avant encara fem un té, i dos pastissos de pistatxo amb mel. Què menys. El temps, la mitjanit, sen’ns tira a sobre, l’aeroport ens crida, Malàisia espera. Marxem a presses i correres. Adéu Estambul, ha sigut curt però intens. Un plaer haver-te conegut.