Les darreres setmanes he tingut la sort d’acompanyar a gent que m’ha fet recordar perquè paga la pena fer el que faig. Mentre hi pense i no, en el primer dia mitjanament lliure en les últimes setmanes com per a poder parar-me a pensar una estona, jugue amb un vaixell de paper, regal precisament d’un dels pirates amb els que he compartit travessia. Huit anys tenia el pirata en qüestió, sense cap pegat en l’ull i amb molta màgia en les butxaques. Del pirata i la germana en particular en guarde un molt bon record, i dels pares. Ara bé, hi pense i no puc evitar de riure. Riure ara; quina nit els vaig fer passar el primer dia. Valencians com jo, de poc més els deixe a la lluna de València. Literalment. No és habitual, però amb aquesta família em vaig implicar fins i tot en la busca d’allotjament. Els preus de l’hoteleria convencional estaven pels núvols en la setmana de Sant Joan, així que els vaig recomanar d’anar a dormir a casa dels Henze. Uns altres cracs. El tracte el varen tancar a dues bandes sense mi, via airBnB, però imagine que per comoditat l’adreça de la casa la vaig transmetre jo mateix als viatgers. Encara no sé en què estava pensant, però el cas és que els vaig enviar equivocadament al número 41 d’un carreró del barri de Perlach, un diumenge a les onze de la nit com arribava aquesta gent. El nom del carrer estava correcte, faltaria, però no sé d’on vaig treure la numeració d’una casa en la que hi vaig viure quasi un any. Ni era el 41 ni tan sols existeix el número! Increïble, per sort, els Henze són gent de 10 i varen eixir al carrer en la mitjanit de diumenge en busca dels turistes extraviats. Tot sense telèfon mòbil per una errada de càlcul, en aquest cas dels valencianets. Per sort, una hora després, les quatre personetes famolenques i fartes de voltar amunt i avall en busca d’un edific fantasma varen trobar la veritat producte de la casualitat. En realitat, la veritat els va trobar a ells enmig del carrer, pràcticament a la lluna de Munic.