Haguera sigut preciós poder voltar per Berlín el passat diumenge, 9 de novembre. I més bonic encara aquell altre 9 de novembre, al 1989. Amb una picola a mà, els ulls oberts, una càmera de fotos, un pot de pintura i un pinzell, de cerveses amb els altres. Però com què tot no pot ser en esta vida, em conforme amb haver passejat en dia nou de l’onze per Barcelona, que tampoc no fou una mala experiència en la data. A Barna no n’hi ha mur, per fortuna, però passejar amb un ull en la paret sempre és un goig. Sovint els veïns van calents. A mi m’agrada, però. Les parets sempre amaguen missatges. Uns agraden, altres no. Uns són agradosos, altres destorben. Uns solidaris, altres fastigosos. N’hi ha que paga la pena llegir, altres només embruten. N’hi ha de plens, n’hi ha de buits. També n’hi ha de muts. Uns són evidents, altres indesxifrables. Massa persones no se’ls miren. O se’ls miren però no els veuen. Una pena.