A Rauris

rauris_flors

La vall és relativament estreta, entre muntanyes enfrontades com està, pel que cada dia al poble de Rauris ix el sol uns minuts més tard del que seria desitjable. Des de primera hora, el soroll més gran que un pot arribar a sentir és el de les màquines que treballen al camp. Poca nosa, fa. Estos dies, els ramaders i llauradors s’afanyen a tallar i emmagatzemar tota l’herba que poden, abans no arribe el fred. Si de cas, més soroll i desagradable és el de la carretera principal que creua la conca, només una. Els cotxes, la majoria de gent local, la recorren amunt i avall, no per plaer. Són només uns centenars. Al cor del poble, les cases velles són antigues, de veritat. Moltes conserven els pòrtics originals des de fa cents d’anys. Unes poques cases, al carrer principal, de fet, són medievals. Ara a l’estiu, alçar la vista i contemplar les balconades és tot un espectacle. Sembla un jardí botànic. No hi ha finestra ni balcó que no presumisca de col·lecció de flors. Geranis que pengen i altres plantes emparentades que formen una paleta de colors preciosa en altura. Roig, groc, lila, verd… Les balconades són de fusta, i també els sostres dels edificis, i molts altres elements de cadascun dels que hi ha al poblet de Rauris i dels altres assentaments veïns. Al bell mig, l’església. No té ceba, sinó una agulla enorme que sobreïx enmig de la vall, com partint-la en dos. És una imatge vera de la regió alpina de Pinzgau. Més encara, si toquen les campanes a missa i els paisans pugen, o baixen, en processó per escoltar el sermó del cura. Hi ha bona parròquia. Galtes colorades, barrets de feltre, jaques de llana, figures enormes. Molt de beato. Un respecte, però. Als afores del poble, en els pocs solars que deixen en pau les muntanyes, seuen les vaques còmodes més afortunades. Les altres, es conformen en jaure com poden a les praderes cosides a les parets verticals de la vall. Elles no van a missa, i tant les fa si plou o fa sol. De tant en tant, el prat deixa espai al bosc. O a la inversa. I entre els arbres s’obren pas algunes roques, i l’aigua, caiguda del cel. Cau aigua perquè no cau neu, de moment. L’estiu. Per cert, oxímoron: el córrer de l’aigua al bosc és soroll de silenci. Els camins que transiten per les muntanyes, i els de les vàries valls més xicotetes que tallen l’interior de la mare, van farcits, estos dies, de muntanyenques i muntanyencs. A casa en diem pixapins. Nosaltres, que som de Munic i a Munic a més som foresters, segur som pixapins per als habitants de Rauris. Ens veuen circular i molts segueixen amb la mirada la matrícula del cotxe, camí dels aparcaments abans de començar a caminar. Per cap de lloc no trobem viatgers despistats, ni autobusos de xinesos, ni d’americans o d’espanyols… Només un grapat d’alemanys, austríacs i uns quants italians que, per ara, envaeixen amb respecte suficient la intimitat de la vall. És estreta, però la depressió de Rauris ens deixa entreveure, gairebé en tot moment, algun que altre cim emblanquinat, ja per damunt dels 3000 metres. Fins i tot a estes hores, que encara s’espera l’arribada de la tardor, aquestos pics més alts conserven cinc cèntims de neu, a ombria. Sembla una al·legoria d’aquesta terra amagada, de la seua supervivència o, més bé, resistència. Que els dure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s