Tot i que no és la primera vegada que viatgem a Àsia, canviar la nit per el dia, i fer 15 hores de ruta només per començar, ens ha deixat una mica descol·locats. Especialment a Aitana, que amb vint-i-dos mesos de vida, ahir no sabia ben bé que li passava. Un dia gris, de pluja, i un món del tot diferent al nostre, potser tampoc han sigut d’ajuda. Falta de son i orientació a banda, l’entrada al Japó ha estat d’allò més estimulant. Hom intenta imaginar com seran aquells llocs que visitarà, abans de fer un viatge com aquest, però en trepitjar el carrer les sensacions acostumen a ser del tot diferents. Després d’una infantesa marcada per les sèries japoneses, i d’haver observat sempre amb atenció allò que ens arriba des d’aquest remot conjunt d’illes, haig de dir que la sorpresa ha estat igualment majúscula. Algunes coses les he trobat tal i com les hagués imaginat, com aquell policia menut, uniformat impecable, seriós, i amb guants blancs i màscara a la boca, que observava a la gentada anar i tornar, pujat sobre una petita escala de mà, al vestíbul principal de l’aeroport. O la rapidesa amb que algun operari anònim va transportar les nostres maletes, i el carró d’Aitana, des de l’avió. Curiosament, tot i que veníem en un vol amb unes 400 persones, tot i que l’aeroport de Kansai és enorme, tot i que ens vàrem moure per allà a dins en tren… l’equipatge ens esperava a la cinta de la terminal a la nostra arribada a la sala. Altres escenes, han sigut un veritable impacte. I molts més que vindran. De moment, em xoca especialment la barreja extranya entre l’avantguarda més absoluta i l’esperit tradicional d’una de les societats més antigues del món. Tractaré d’explicar-me una mica més endavant. Abans però, voldria comprendre. I per a comprendre, carrer.