El cap de setmana l’hem passat a Hiroshima. Amb la poca sort de coincidir amb un tifó (res greu, és el que fa vint-i-un en el que porten de temporada), ens han quedat algunes coses per veure. Des de l’habitació de l’hotel veiem a tota hora però, la cúpula en ruïnes de l’antiga oficina de promoció industrial. Simbòl de la pau; record de la ignomínia amb que és capaç de comportar-se l’ésser humà; advertència del que suposa una guerra, en general, i nuclear, en particular. Una de les poques ruïnes que van sobreviure a Little Boy, el 6 d’agost de 1945. Diuen que Hiroshima és hui, de nou, una ciutat bonica. 48 hores després, plovent a dojo, tampoc ho puc confirmar. Ni tot el contrari. Es menja molt bé (okonomiyaki, quina meravella). Per descomptat, hem visitat el Museu de la Pau (i de la bomba atòmica). Testimonis i imatges de l’infern, ja se sap, tampoc calen detalls. Alguna d’una gran força iconogràfica. El rellotge que s’aturà a les 8:15 hores, per exemple. O la història de Sadako Sasaki. Tenia dos anys aquell sis d’agost. Vivia a dos quilòmetres de l’epicentre. En un primer moment va sobreviure a la bomba. Nou anys després, el 1955, va emmalaltir. Leucèmia. En arribar a l’hospital, algú li va transmetre una història d’esperança: si era capaç de fer mil grues d’origami, el seu desig, curar-se, esdevindria realitat. Lamentablement, no fou així. Diuen que al seu soterrament, els companys d’escola li van elaborar les mil grues de papiroflèxia. Hui en dia, milers de nens i nenes de tot el món dipositen aquestes figuretes de paper als peus del monument que recorda la seua història. Grues per la pau. Grues per a no oblidar. No crec que aquestes coses s’hagen d’oblidar. Ni de deixar de recordar. I sí, vaig plorar en conèixer la història de Sadako.