Recorde els primers episodis de Españoles por el mundo, ja fa alguns anys. Nit de dimarts: pijama, sofà, comandament a distància en mà i a conéixer les meravelloses històries dels espanyols que havien decidit emprendre una aventura a l’estranger, quasi sempre com una alternativa d’èxit. Després va arribar la crisi econòmica, la crisi econòmica de nou, la crisi de la crisi de la crisi, les notícies diàries de totes les crisis, Valencianos por el mundo, Alcoians pel món i els mil i un reportatges de Vente a Alemania Pepe (2) en tots i cadascun dels mitjans de comunicació que existeixen. Massa.

Des d’Alemanya, escric aquestes línies embafat de tantes narracions d’emigració, que ja fa temps han deixat de ser d’ensomni per als espanyols -especialment els de la meua generació- per a esdevindre sovint una única alternativa front al buid que suposa la falta d’oportunitats laborals. Però també preocupat, després de rebre esta setmana un correu electrònic reenviat per un altre emigrat, com jo, a Munic.

El mail, enviat en origen per un company periodista d’Antena 3, diu: “(…) Estoy preparando un reportaje sobre españoles emigrados en Alemania. No es en tipo españoles por el mundo, en plan recorrido turístico y todo eso, la intención es contar lo bueno y lo malo (…). Hay un aspecto que llama mucho la atención en España estos días, el de los conocidos como min ijobs o mini empleos. ¿Conoces a algún español que trabaje con estas condiciones y que nos lo pudiese explicar?”.

De cap de manera dubte de l’honestedat del professional, tampoc de l’emissora de TV, però no em puc contenir la indignació que em generen aquestes històries que estan aflorant (fa uns dies llegia a ELPAÍS.com, primer avís, un reportatge sobre espanyols emigrats a Noruega, sense recursos econòmics ni formació professional suficients com per establir-se a un dels països més cars del món, els quals havien acabat tirats al carrer i demanant menjar a Creu Roja; acollits finalment quasi com una emergència pels serveis socials del país nòrdic).

Em generen avui ràbia els reportatges de color de rosa de Españoles por el mundo, que tan de bo deixen d’emetre aviat i els quals han acabat per construir una imatge distorsionada de la realitat (com si a l’estranger lligaren els gossos amb llonganisses). Però em generen més indignació encara aquestes altres cròniques que sembla estan començant-se a fabricar, en les que es busca parlar dels Espanyols (patint penúria) pel món.

Jo porte només uns mesos a Alemanya, encara que en realitat vaig desembarcar parcialment l’estiu passat. Estic ací perquè vull, perquè considere que a Alcoi i a Espanya no tindria les alternatives professionals i de creixement personal que puc trobar a una ciutat com Munic.

Efectivament, l’atur a Baviera és dels més baixos del continent per davall del 5%, i l’avalot d’espanyols i d’estrangers que arriben de tot Europa en l’actualitat és enorme. Malgrat la paràlisi econòmica que també sofreixen ací, necessiten mà d’obra qualificada, a la que paguen bé només en aquells sectors en els que hi ha una demanda real. La resta, s’han de buscar la vida com a tot arreu, en un país sense salari mínim i on els treballs a temps parcial maquillen les xifres de l’atur (els anomenats minijobs).

El nostre cas és especial. Som dos, arquitecte i periodista i, mentre la construcció funciona a un ritme més o menys normal, és evident que els alemanys no tenen necessitat d’importar mà d’obra no germana per al sector de la comunicació.

Però en som conscients, i sabem que emigrar a Alemanya per a un periodista necessita treball dur, reconversió, estudi, esforços, paciència… i unes gotes de sort, element que només apareixerà si es busca.

No espere res d’aquest viatge que no siga això mateix: estudiar alemany fins avorrir-lo, tractar de cursar un màster als 31 anys i buscar una oportunitat, que no caurà del cel.

Mariola també ho té clar, com que en el seu cas no tindria cap oportunitat de fer carrera professional a Alcoi. Cautes, fins ara no ens podem queixar. Ella treballa a un ritme normal i jo ja he trobat una primera faena. No és com periodista, però no està tan a lluny com per a que no em puga sentir a gust. Els dos treballant, ja és més del que podríem esperar a Alacant -més encara si tenim en compte que hi ha un arquitecte en l’equip.

Ara bé, i tant que no és fantàstic. Paguem i pagarem per molts anys una petita hipoteca a Espanya, signada en els temps de bonança; fem front a un lloguer ací; hem deixat enrere família, amics, negocis, costums i tantes altres coses; estem a un país on la vida és radicalment diferent, amb les seues coses magnífiques, bones, regulars i lamentables.

Aleshores i si res no és tan meravellós algú ens podria dir, i per què? Senzill, perquè som joves i necessitem traçar el nostre camí professional, buscar-nos les nostres oportunitats, perquè no ens volem quedar seguts a casa veient-les passar. Perquè ens ha tocat viure el pitjor moment, perquè algú ens ha dit que som Europa i volem ser Europa. Perquè no esperem ni desitgem res per a tota la vida, només allò que realment importa.

Com altres companys i amics repartits pels cinc continents, avui estem ací, amb sort o sense sort, per a bé o per a mal, amb bons moments i de dolents, sense idealismes però buscant gaudir al màxim del moment i l’experiència. Tant com puguem.

Algú més s’apunta? Genial, calen ganes, consciència, constància i saber allò dels minijobs, els gossos i les llonganisses. Internet i una maleta, imprescindibles. La formació, accelera; la cultura, ajuda.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA el 20 de febrer de 2012 i a Ciudad de Alcoy el 4 de març)