Category: Opinió/ Opinión
Cabotada en ‘Nachmittag’
Inspirada en Los lunes al sol… vos deixe la versió bavaresa, antagònica, en format fotografia. Becadeta en ple mercat central en el primer divendres de l’any amb sol i temperatura agradable. Que no falte la llana, ni un bon mostatxo. Això sí, la pausa curteta i justet després de la wurst i la cervesa. O siga cinc minutets de sol i a currar wieder.
(I per als nostàlgics, la versió ibèrica…)
Muniqueando
Yo muniqueo, tu minuqueas, él muniquea, nosotros muniqueamos…. si tu vas a Múnich, muniquea en muniqueando antes de muniquear en Múnich.
O dit d’una altra manera, que encete una altra petita aventura (estic a punt de perdre el compte) que té molt a veure amb el meu present i el meu futur immediat. Ara fa un parell de dies que he penjat a la xarxa la criatura, el que vull acabe per convertir-se una guia turística de la ciutat. Molt de personal, com sempre, i molt de professional en este nou blog.
Gossos, llonganisses i minijobs
Recorde els primers episodis de Españoles por el mundo, ja fa alguns anys. Nit de dimarts: pijama, sofà, comandament a distància en mà i a conéixer les meravelloses històries dels espanyols que havien decidit emprendre una aventura a l’estranger, quasi sempre com una alternativa d’èxit. Després va arribar la crisi econòmica, la crisi econòmica de nou, la crisi de la crisi de la crisi, les notícies diàries de totes les crisis, Valencianos por el mundo, Alcoians pel món i els mil i un reportatges de Vente a Alemania Pepe (2) en tots i cadascun dels mitjans de comunicació que existeixen. Massa.
Des d’Alemanya, escric aquestes línies embafat de tantes narracions d’emigració, que ja fa temps han deixat de ser d’ensomni per als espanyols -especialment els de la meua generació- per a esdevindre sovint una única alternativa front al buid que suposa la falta d’oportunitats laborals. Però també preocupat, després de rebre esta setmana un correu electrònic reenviat per un altre emigrat, com jo, a Munic.
El mail, enviat en origen per un company periodista d’Antena 3, diu: “(…) Estoy preparando un reportaje sobre españoles emigrados en Alemania. No es en tipo españoles por el mundo, en plan recorrido turístico y todo eso, la intención es contar lo bueno y lo malo (…). Hay un aspecto que llama mucho la atención en España estos días, el de los conocidos como min ijobs o mini empleos. ¿Conoces a algún español que trabaje con estas condiciones y que nos lo pudiese explicar?”.
De cap de manera dubte de l’honestedat del professional, tampoc de l’emissora de TV, però no em puc contenir la indignació que em generen aquestes històries que estan aflorant (fa uns dies llegia a ELPAÍS.com, primer avís, un reportatge sobre espanyols emigrats a Noruega, sense recursos econòmics ni formació professional suficients com per establir-se a un dels països més cars del món, els quals havien acabat tirats al carrer i demanant menjar a Creu Roja; acollits finalment quasi com una emergència pels serveis socials del país nòrdic).
Em generen avui ràbia els reportatges de color de rosa de Españoles por el mundo, que tan de bo deixen d’emetre aviat i els quals han acabat per construir una imatge distorsionada de la realitat (com si a l’estranger lligaren els gossos amb llonganisses). Però em generen més indignació encara aquestes altres cròniques que sembla estan començant-se a fabricar, en les que es busca parlar dels Espanyols (patint penúria) pel món.
Jo porte només uns mesos a Alemanya, encara que en realitat vaig desembarcar parcialment l’estiu passat. Estic ací perquè vull, perquè considere que a Alcoi i a Espanya no tindria les alternatives professionals i de creixement personal que puc trobar a una ciutat com Munic.
Efectivament, l’atur a Baviera és dels més baixos del continent per davall del 5%, i l’avalot d’espanyols i d’estrangers que arriben de tot Europa en l’actualitat és enorme. Malgrat la paràlisi econòmica que també sofreixen ací, necessiten mà d’obra qualificada, a la que paguen bé només en aquells sectors en els que hi ha una demanda real. La resta, s’han de buscar la vida com a tot arreu, en un país sense salari mínim i on els treballs a temps parcial maquillen les xifres de l’atur (els anomenats minijobs).
El nostre cas és especial. Som dos, arquitecte i periodista i, mentre la construcció funciona a un ritme més o menys normal, és evident que els alemanys no tenen necessitat d’importar mà d’obra no germana per al sector de la comunicació.
Però en som conscients, i sabem que emigrar a Alemanya per a un periodista necessita treball dur, reconversió, estudi, esforços, paciència… i unes gotes de sort, element que només apareixerà si es busca.
No espere res d’aquest viatge que no siga això mateix: estudiar alemany fins avorrir-lo, tractar de cursar un màster als 31 anys i buscar una oportunitat, que no caurà del cel.
Mariola també ho té clar, com que en el seu cas no tindria cap oportunitat de fer carrera professional a Alcoi. Cautes, fins ara no ens podem queixar. Ella treballa a un ritme normal i jo ja he trobat una primera faena. No és com periodista, però no està tan a lluny com per a que no em puga sentir a gust. Els dos treballant, ja és més del que podríem esperar a Alacant -més encara si tenim en compte que hi ha un arquitecte en l’equip.
Ara bé, i tant que no és fantàstic. Paguem i pagarem per molts anys una petita hipoteca a Espanya, signada en els temps de bonança; fem front a un lloguer ací; hem deixat enrere família, amics, negocis, costums i tantes altres coses; estem a un país on la vida és radicalment diferent, amb les seues coses magnífiques, bones, regulars i lamentables.
Aleshores i si res no és tan meravellós algú ens podria dir, i per què? Senzill, perquè som joves i necessitem traçar el nostre camí professional, buscar-nos les nostres oportunitats, perquè no ens volem quedar seguts a casa veient-les passar. Perquè ens ha tocat viure el pitjor moment, perquè algú ens ha dit que som Europa i volem ser Europa. Perquè no esperem ni desitgem res per a tota la vida, només allò que realment importa.
Com altres companys i amics repartits pels cinc continents, avui estem ací, amb sort o sense sort, per a bé o per a mal, amb bons moments i de dolents, sense idealismes però buscant gaudir al màxim del moment i l’experiència. Tant com puguem.
Algú més s’apunta? Genial, calen ganes, consciència, constància i saber allò dels minijobs, els gossos i les llonganisses. Internet i una maleta, imprescindibles. La formació, accelera; la cultura, ajuda.
(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA el 20 de febrer de 2012 i a Ciudad de Alcoy el 4 de març)
Vente a Alemania Pepe
Està sempre present en la memòria, en l’imaginari, en les converses… sobre l’emigració actual dels espanyols a Alemanya. Ací la tenim sencereta, una hora i trenta-tres minuts de Vente a Alemania Pepe. Me la fa arribar un amic amb molt de carinyo, i jo me l’he tornada a mirar (a rodals). Que la gaudiu.
Les estacions
Algú em va dir una vegada en un dels meus primers viatges a esta ciutat que viure-hi era meravellós perquè les quatre estacions de l’any estan clarament marcades, el que fa que canvie en profunditat en funció del calendari.
Fins no fa massa havia pensat que tampoc n’hi havia per a tant. Ara portem 15 dies d’hivern autèntic, amb onada de fred siberià inclosa. Ja no recorde l’última vegada que el termòmetre va marcar valors positius i la neu forma part del paisatge de forma perenne. A la nit es retiren tots els cotxes del carrer i ja fa massa que no es pot ni entreveure la gespa dels jardins a les petites cases del nostre barri. Tot és blanc.
Comprenc allò de les quatre estacions a Munic i, a mitjans de febrer, no puc més que enyorar que s’acoste per fi la propera.
El camp de concentració
Una de les primeres coses que va fer l’exèrcit nord-americà quan va alliberar el camp de concentració de Dachau, en la primavera de 1945, va ser obligar a la població de la tranquil·la localitat del mateix nom a que visitara allò. Veïns de Dachau, de Munic i d’altres pobles de la rodalia van vore aquells dies amb els seus ulls el que no havien pogut o no havien volgut mirar durant dotze anys.
Les primeres imatges: muntanyes de cadàvers o presoners en condicions infrahumanes, més a prop d’allà que d’ací. També forns crematoris per a esborrar les proves del delicte i una cambra de gas intacta. No s’ha provat que fora utilitzada, ni tampoc el contrari.
S’estima que unes 40.000 persones van perdre la vida en esta presó ignominiosa que fou la primera que van crear els nazis i que va torturar a desenes de milers de persones.
Hui ja no queden rastres de tanta maldat, només alguns edificis autèntics i altres que han sigut reconstruïts per a commemorar. La sensació de pau és enorme, caminant entre el bosc, un 10 de febrer. Els tremolors els provoquen les temperatures de -15º fins que un s’atura i llegeix algunes històries sobre el que va ocórrer en eixos mateixos terrenys. Aleshores el tremolor s’intensifica.
Els veïns de Dachau, i els seus fills i també els seus nets, porten quasi 70 anys mirant de gaidó el que fou el camp de concentració, allò que ha deixat una taca inesborrable en el nom del seu poble. Que no deixen de fer-ho.
Tu saps què és “molta il·lusió”?
Per exemple, que et toque al timbre de casa un senyor que va vestit de groc i blau, que porta una gorra, i una espècie de tableta electrònica en la que et fa firmar, sobre la pantalla, amb un bolígraf sense tinta. No importa si la signatura queda bé o malament, només per estampar-la on t’indica aquest senyor es treu del baret un paquet i te’l dóna de bades.
El meu, veges tu per on, porta la firma de la meua família i arriba un parell de dies després del meu aniversari. Em desfaig del senyor, tanque la porta, puge corrent les escales, i nerviós, talle amb un ganivet la cinta permanent que segella la caixa. Et voilà: una postal de la meua gent des d’Alcoi, una tetera per a compartir amb Mariola, roba d’abric per a no passar (tant) de fred, una coca de la mama, formatge manxego i jamón-ibérico-del-bueno! Sí, això és “molta il·lusió”.
Quin fred!
La primera cosa que faig en obrir els ulls és acostar-me a la pantalla de l’ordinador, posar-lo en marxa i consultar la previsió de l’oratge per a aquest dijous. Estic ben calentet, encara endormiscat a la vora del llit, però note el fred al carrer. Només cal mirar per la finestra la neu i el glaç, que no s’han mogut ni un mil·límetre al llarg dels darrers dies, assolellats.
L’ordinador ja està en marxa i la meua pàgina web de referència només confirma el que ja sabia, perquè portem unes hores que no es parla d’altra cosa: hui la temperatura màxima del dia a Munic serà, amb sort, d’uns 10º negatius. De pensar-ho, tinc tremolors, i recorde que ahir al vespre ens vàrem acostar als 15 o 20º i que hui es repetirà la història, amb temperatures més baixes encara. I em ve a la memòria el fred als ulls, la sensació terriblement gèlida a les orelles, el gel apegant-se als cabells, la impossibilitat de pegar més de quatre patades seguides pel carrer… Dimonis quin fred!
Després obric el diari i em trobe a la primera pàgina que al Mar Mort, a Romania, n’hi ha qui camina esta setmana per damunt de l’aigua sense ser Jesucrist. No, no va de sermons, és que l’aigua està, a la primera línia de costa, literalment congelada. Llegisc també sobre les temperatures per davall de 35º sota zero a Ucraïna i que el fred s’ha emportat per davant la vida de desenes de persones, com sempre les més miserables, als països d’Europa de l’Est. Com no, consulte la premsa espanyola i comprove que allà els ha arribat l’onada de fred siberià, que nevarà a nivell del mar i que els termòmetres estan per tot arreu en negatiu.
Pense en la mare, que s’ha fet molt moderna últimament, alçant-se de bon matí i mirant com el seu fill el pronòstic del temps a la pantalla de l’ordinador. M’imagine la seua cara en confirmar, efectivament, que hui tampoc passaran dels 4º graus a Alcoi i que la sensació tèrmica serà molt pitjor. Potser neve. Me la veig dient-li al pare: Antonio quin fred!
Aleshores me’n adone que açò de l’oratge és molt relatiu i ens ompli a tots molts converses. També de la sort que tenim tots a la família, perquè el fred no ens fa patir. I continue pensant, i escrivint, perquè hui no pense eixir de casa! (Mentida. Toca escola i faré vida normal, com tots.)
De tòpics
Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.
Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.
El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.
Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.
Dos xixonencs
“Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.
L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.
No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.
Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.






