Category: Opinió/ Opinión

Paraules que em falten

Dissabte parlava de les paraules que em sobren, com periodista. També voldria esmentar algunes paraules que em falten, a jo. Només unes poques: companyia, companyonia, minuts, euros, vacances, cultura… i prou, que em faré mala sang. Prompte en trobaré algunes d’elles. La resta haurà d’esperar.

Algunes paraules curtes

Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.

 

La nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA

Fa 23 mesos ARAMULTIMÈDIA va vore la llum com un projecte de periodisme professional en internet, en valencià, i amb un horitzó físic molt clar: les Comarques Centrals Valencianes com un espai únic i amb uns interessos conjunts. Han sigut dos anys d’esforços i sacrificis que ens han permés narrar, amb més o menys fortuna, el dia a dia de les nostres comarques.

Hui, després de nedar contra corrent durant molt de temps, ens deixem portar per la corrent per una vegada. I això implica que endavant ARAMULTIMÈDIA només centrarà la seua atenció en allò que passe al sud del Benicadell, però no a les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. He intentat resumir-ho sense dramatisme als lectors del diari. No és cap èxit, però estic convençut que no tenim res que lamentar. No es tracta del que perdem hui, sinó del que hem guanyat tot aquest temps.

El d’ara és només el final d’una etapa i, afortunadament el principi d’una altra per al projecte que vaig gestar amb es meus companys amb tanta passió i al que tantes hores li he dedicat de la meua vida. Els que sou seguidors d’aquest blog, podeu intuir que aquesta nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA i de la meua història no ha fet més que començar. Als dos ens queda molta corda.

Un mèrit a les portes de la campanya electoral

Un (de)mèrit de la classe política ha sigut aconseguir que la immensa majoria de la gent, siga quina siga la seua ideologia, no s’interesse gens pels afers públics en un moment crític com l’actual. Hui comença la campanya política per a les eleccions generals del 20N i, lamentablement, al carrer li preocupen moltes altres coses abans que la política. Si de cas, preocupen els polítics.

Només amb una mica de sort, algun fenomen semblant al del 15M faria que la campanya resulte finalment un estímul per a la ciutadania. Si ningú no els marca l’agenda, apanyats anem da la mà de Rajoy, Rubalcaba, Cayo Lara i companyia.

A Alcoi, i a tot Espanya, el que fa patir de veritat és la crisi econòmica, que ja no sabem si és financera, social, de valors, si té solució ni quina és la solució. Aquest dijous s’ha conegut que Espanya ja té enregistrades 4.360.926 persones sense treball a 31 d’octubre de 2011. Són el 21,5% de la població en edat de treballar, una absoluta barbaritat. Mentrimentres, Grècia s’apropa a la fallida econòmica, la borsa de tot Europa es desploma per enèsima vegada, l’euro s’acosta a l’abisme, la recessió se’ns tira damunt de nou, les notícies ens ho donen tot ben adobat, els de sempre guanyen com sempre i els de mai paguem com mai. Encara els polítics volen que estiguem pendents de la pegada de cartells a la mitjanit.

Això sí, la dreta espanyola passa de gaidó per tot plegat i prepara el cava en la nevera.

Petit somni

La vaig deixar a l’aeroport de València a les quatre i mitja de la vesprada de dimarts i li vaig dir que em telefonara en arribar a casa, a Munic. L’hora prevista d’arribada a Memmingen eren les vuit, pel que vaig connectar l’skype cap a les nou de de la nit. A mitjanit i sense rebre cap trucada, estava desfet i vaig acabar torrat al sofà front al televisor, després de tres o quatre capítols en versió original del Mentalista, una de les nostres series de TV preferides.

Només cap a la una de la matinada em vaig despertar de sobte i, sense perdre la son, em vaig deixar caure al llit, sol com de costum els últims mesos. No em vaig poder parar a pensar sobre per què no havia rebut cap missatge, si estaria bé o no, simplement estava desconnectat de qualsevol pensament. A partir d’eixe moment, només recorde una telefonada en mig de la nit des de l’ordinador. Sé que l’he resposta però tampoc m’ha desvetllat, doncs sóc de dormir profund. No sabria dir si eren les dos o les tres, però juraria que era Mariola, per avisar-me que just arribava a casa després d’un nou viatge d’odissea amb Ryanair. Si no recorde malament, l’han tornat a deixar a Friedrichshafen (a quasi 300 quilòmetres de Munic en la frontera amb Suïssa) per un nou problema amb la boira en prendre terra.

Ara estic despert i ho veig tot molt més clar. Tractant-se de Ryanair és fàcil recordar el final dels somnis.

La inauguració de la Fira


No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.

Quan passen molts coses

En un poble on pràcticament mai passa res, sempre són més interessants el dies en que es desencadenen els esdeveniments. És a dir, quan passen quatre coses i a alguns ens sembla que el món roda al voltant d’Alcoi.

Va ser anit quan van començar a passar coses. Manel, un dels grups del moment que per si fora poc canten en català, van passar per Alcoi. M’ho vaig perdre, però he tingut una petita ració de concert gràcies a la crònica deliciosa que ha signat hui Lídia, al diari. El concert de Manel va ser com un aperitiu musical per a un fet històric: l’obertura dels túnels del barranc de la Batalla i el final de l’Autovia Central, de la que tant hem vingut parlant al poble i que, crec, ens canviarà la forma de relacionar-nos amb l’exterior.

Els fets han passat en un dia de molta pluja especialment cap a la nit. L’aigua m’ha agafat fent la compra i, en acabar, no he pogut resistir la temptació de travessar els túnels, que només havia visitat en obres. Exactament, he tardat dos minuts entre el pinar d’Asensi i l’Estepar, pel cor de la muntanya i deixant de banda el barranc, dels embussos, de la natura, de la Batalla.

Demà dissabte passaran encara més coses. La Fira de Cocentaina, que és un poc meua, arriba atemorida per l’alerta taronja per forts aiguats. L’avís és de risc de 140 litres per metre quadrat en menys de 12 hores. Ai dels socarrats, i dels que van a la fira a fer negoci. Si plou com diuen, impossible firar.

Per cert, encara no vos he dit quina és la notícia més important del dia. Me la guarde, però podeu imaginar que parla de Mariola.

Indignació infinita i polítics amb pell de pingüí

Sobre la indignació infitina que em desperten certes actituds dels polítics. Sembla que encara no s’han adonat que n’estem fins els nassos d’ells. Article d’ARAMULTIMÈDIA.

No necessitem polítics amb pell de pingüí

Al senyor Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana durant molts anys i ara senador socialista en representació del nostre territori, li hauria de caure la cara de vergonya quan ve per ací a insinuar que si no tenim tren a les Comarques Centrals és per culpa del Partit Popular.

I no és que els polítics del PP no tinguen responsabilitat en aquesta història, que ens deixa amb una línia de tren esquifida i en coma, que no acompleix la seua funció principal: la d’articular el territori i permetre amb eficiència i eficàcia el transport ferroviari de persones i mercaderies.

Les Comarques Centrals Valencianes necessiten el tren, tant la costa com l’interior, un tren que acomplisca el seu paper de servei públic i vertebrador, que permeta desplaçaments raonables. I no el que tenim ara, sinó un servei de mínims que porta dècades agonitzant, perquè el PP, efectivament, i els socialistes als que representa el senyor Lerma, no han fet absolutament res de res.

Els alcaldes d’Ontinyent i Alcoi, els dos socialistes, són uns nouvinguts a la gestió pública i la seua responsabilitat en la situació del tren és escassa o nul·la. No és el cas del senyor Joan Lerma o del ministre de Foment, José Blanco. Tant aquest senyor com els de la Generalitat es van comprometre a modernitzar la línia fa ja molts mesos, en una inversió que no ha arribat ni a pressupostar-se en cap moment.

Que no ens diguen ara des del PSOE que si no tenim tren és per culpa de la Generalitat. Des de Madrid on governen ells, tampoc no han mogut un sol dit. Només la boca.

Aquest tema no és nou. De tant vell que és ja farta. La solució, per tant, no passa pels nostres polítics, sinó per les mans de la societat civil, de l’empenta real que puga fer aquesta i que, hem de reconèixer, ha sigut insuficient en els últims anys. Per tèbia, per dispersa, per intermitent, per insuficient, perquè els polítics de les capitals només actuen en territoris allunyats com els nostres quan es veuen amb la soga al coll. I aquest no ha sigut el cas.

Amb el corredor mediterrani i una inversió prevista de 51.000 milions a les portes de casa, passant de llarg de nou, estem legitimats per a exigir una inversió en infraestructures ferroviàries per a un territori de més de 300.000 habitants, amb un important entramat industrial i que ja està fart de mentides. Però ens han de sentir, a Madrid a València i els senyors Francés, Rodríguez i companyia. De paraules n’estem tips, i de polítics recoberts amb plomes de pingüí a qui els esvaren les paraules buides i els compromisos incomplits, també. Ara toca acció sense excuses.

El final de l’Autovia Central

Vint anys és el que s’ha necessitat per a dur a terme l’obra més ambiciosa, a nivell d’infraestructures, que s’ha fet fins ara a Alcoi. Paradòjicament, el final de l’Autovia Central arriba un any tard i ni tan sols se celebrarà cap acte oficial d’inauguració. “Simplement s’obrirà, de la nit al matí”, comenta un treballador polítc de l’Ajuntament d’Alcoi. Amb les inauguracions tan idiotes que he vist d’uns anys ençà… Però ja la teni ací. En uns dies, el camí més ràpid i directe per a anar de València a Alacant travessarà per Alcoi. Increïble, però cert. La història mereixia un reportatge a ARAMULTIMÈDIA (i un altre a EL MUNDO).

La llum al final del túnel

El proper dilluns 31 d’octubre, el Ministeri de Foment obrirà al trànsit el tram d’autovia del barranc de la Batalla, completant l’Autovia Central. No n’hi haurà inauguració oficial d’una obra que acumula un retard important.

Atenent al recent anunci del ministre de Foment José Blanco, el pròxim 31 d’octubre se saldarà per fi un important deute amb les comarques de l’Alcoià i el Comtat.

Amb l’esperada inauguració del barranc de la Batalla, l’últim tram pendent i el més complex de la denominada Autovia Central (part de l’A7), Alcoi quedarà connectada per fi a través d’una via de gran capacitat amb Alacant i València.

Va ser en els anys vuitanta quan va començar a forjar-se el projecte per a connectar les capitals valencianes per l’interior a través d’una autovia. Com explica el llavors alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, inicialment es va pensar simplement “en un túnel en la Carrasqueta” com un pas per modernitzar la N340.

Va ser a mitjan 90 i mitjançant un pacte entre la Generalitat Valenciana i el Ministeri de Foment, que es va optar pel traçat actual de la A7 entre Alacant i València (passant per la Foia de Castalla en lloc de Xixona) que ara és a punt de culminar. “Es va pensar que era millor seguir un corredor que articulara el territori”, assegura Sanus, qui va prendre part en el procés negociador sobre el recorregut.

Generalitat Valenciana i Govern central han assumit en aquest temps i a diferents velocitats, la totalitat dels trams de A7 entre Sant Vicent del Raspeig i Canals, a València. “Foment s’ha fet càrrec dels quatre trams més complicats, que la Generalitat no haguera pogut assumir”, comenta el que fóra primer alcalde d’Alcoi en democràcia i fins a l’any 2000.

Aquests quatre trams són precisament els que envolten a la ciutat d’Alcoi i els que s’han fet esperar fins a l’actualitat. Va ser en 2004, en el mes de gener i sent alcalde d’Alcoi Jordi Sedano, quan es va licitar per fi la circumval·lació alcoiana.

Amb un estret marge de temps, el Govern d’Espanya va fer el propi amb els altres tres trams restants: el port d’Albaida, el Comtat i el barranc de la Batalla, el més complicat per combinar la construcció de diversos viaductes i tres quilòmetres de túnels, sobre un total de 4,5.

Des de 2009, s’han vingut inaugurant tots i cadascun d’aquests trams, a excepció del que donarà eixida a Alcoi cap al sud, realitat en uns dies. En total, Foment ha invertit 316 milions d’euros a escometre la seua part de l’Autovia Central.

“És la major inversió pública que s’ha fet a Alcoi en tota la història”, subratllen des del Govern local. Tant els actuals governants, com els que ho van ser temps arrere i la gran majoria de la societat local, coincideixen que la pròxima finalització de la carretera suposarà una fita històrica i una oportunitat que no es pot deixar passar.

Miguel Peralta, alcalde d’Alcoi en el primer lustre del segle XXI, no té dubtes que ens “trobem davant un punt d’inflexió”, que permetrà a la ciutat i a la comarca obrir-se al món exterior: “Per a vindre i per a anar-se”, adverteix.

Ell, i especialment qui fora Alcalde d’Alcoi fins al 22M, Jordi Sedano, lamenten que la carretera s’haja fet esperar massa, amb un tram del barranc de la Batalla etern que acumula un retard d’un any per una ampliació del projecte.

“L’autovia arriba tard, però beneïda autovia”, diu Sedano, encara que no amaga les seues crítiques al Govern d’Espanya: “És inaudit, que els túnels de l’autovia no admeten mercaderies perilloses. En canvi, en la visita del ministre a les obres (fa uns dies) no es va veure ni una sola protesta del col·lectiu ecologista”. Aquest, el del transport de mercaderies perilloses pel barranc de la Batalla, és un dels temes que ha vingut preocupant a Jordi Sedano, des que està en l’oposició.

Tram del barranc de la Batalla
Marcat des de la seua projecció per l’impacte ambiental sobre una colònia de quiròpters protegida, el tram del barranc de la Batalla es va licitar en 2005 i amb la circumval·lació d’Alcoi ja en obres. Aleshores, altres trams de l’autovia A7 ja portaven anys funcionant.

Dels 316 milions invertits en total per Foment, el barranc de la Batalla ha suposat una despesa de quasi 100, resultant dels 72 de l’adjudicació inicial i altres 24 per un projecte d’ampliació. Ha sigut aquest projecte, adjudicat encara en 2011, el que ha endarrerit en major mesura les obres, per la implantació de mesures de seguretat extres en els túnels i de correcció de l’impacte ambiental en la zona de la Cova Juliana.

Segons les dades tècniques facilitades pel Ministeri de Foment, cada dia passaran uns 25.000 vehicles per la nova carretera que uneix les variants d’Alcoi i Ibi.

L’autovia està composta per dos calçades de dos i tres carrils, respectivament. Dels 4,5 km, tres són de túnels que travessen el parc natural del Carrascal de la Font Roja.

La UTE formada per Ferrovial i Hormigones Martínez ha sigut la responsable de les obres, que van a completar la connexió més directa per autovia entre Alacant i València.

Segons fonts de l’Ajuntament d’Alcoi, el proper 31 d’octubre s’obrirà la carretera, però no n’hi haurà cap acte oficial d’inauguració, en precampanya electoral com estem. El final d’aquesta obra s’havia programat per a finals de 2010, després Foment va ajornar-lo fins la passada primavera, per a cloure-la a uns dies de les eleccions generals del 20N.