Category: Opinió/ Opinión

Indemnitzacions indecents

El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.

Indemnitzacions indecents

Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.

Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.

Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…

Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.

Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.

A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.

Passar per l’anella de Ryanair

Volar amb l’aeorlínia de baix cost Ryanair i acabar satisfet és com fer un pleno en la Quiniela, gairebé impossible. La immensa majoria dels que volem amb certa regularitat en som conscients, i alguns fins i tot tractem d’evitar-la sempre que ens és possible, però al cap i a la fi molts passem per l’anella de Ryanair perquè no tenim remei. És a dir, sovint volar amb Ryanair és simplement perquè fer-ho amb una altra línia seria impossible, econòmicament o per falta d’oferta.

Això sí, n’hi ha dies i dies. El meu dissabte passat va ser dels dolents, de veritat. Ja pràcticament esperava la trompada de tocar terra, a l’aeroport de Memmingen (l’enganyabobos amb que venen la destinació Munic) quan una espesa boira va fer repensar la maniobra al pilot, que va decidir tornar a l’aire en l’últim sospir. La seguretat és el primer, vaig pensar. El que no vaig endevinar és que Ryanair no estava disposada a cremar gasolina mentre escampava la boira del matí per a fer un segon intent, ni tampoc a pagar l’extra que els haguera suposat prendre terra en l’aeroport principal de Munic. Al final, resignat, vaig descobrir com ens van aparcar a 200 quilòmetres de la nostra destinació a l’aeroport regional de Friedrichshafen, en la frontera amb Suïssa i amb semblants condicions climatològiques.

Per si fora poc, Ryanair es va comprometre a dur-nos a Memmingen (que no a Munic on molts ja havíem comprat i perdut un segon passatge en bus), però no abans de tres o quatre hores. La desesperació i les presses d’alguns, sota amenaça de perdre un dia complet, ens van portar a llogar uns pocs cotxes per a fer el recorregut a Munic pel nostre compte.

No cal que done detalls d’una història que va acabar feliçment (Mariola, Oktoberfest i tal i tal), amb retard de dos hores i un suplement de 40 euros sobre la fantàstica oferta de volar a Munic per 50 (i 50 de tornada, sense dreta a facturar equipatge). La pregunta que em faig és, no haguera sigut millor acabar pagant un preu superior per volar directe a l’aeroport de Munic amb una altra companyia, diguem normal? No ho sabré mai, perquè estic convençut que a la propera els cants de sirena de Ryanair acabaran per seduir-me.

El Poble del Costat

Dijous en la nit començava un nou programa a Canal9, cadena que fa anys que no veig per la nefasta qualitat del 99% dels seus continguts i la manipulació lamentable de la seua línia editorial. De totes formes, el programa en qüestió apuntava a Alcoi i Cocentaina, pel que me l’he mirat este divendres per internet. Mira per on, la sensació que em deixa el primer episodi de Poble del Costat és diferent a la que m’havia imaginat. Sense grans alegries, Canal9 és Canal9, però he pensat que tocava fer una breu crítica a ARAMULTIMÈDIA:

Rotem gamba junts

Jugar amb els tòpics sempre és jugar sobre segur. Eixa és la principal basa de Poble del Costat, el programa de Canal 9 que va començar este dijous en la nit parlant d’Alcoi i Cocentaina (ja pot vore’s complet a internet) i que, malgrat tot, s’ha destapat en l’episodi pilot com una sorpresa agradable.

Paco Morrió ens va oferir 25 minuts de bon humor, al que tan poc acostumats ens té una cadena especialista en posar de mal humor. Comèdia xovinista pura i dura però feta a peu pla, sense bufons ni massa focs d’artifici. Tot al contrari, amb protagonistes de carrer, als que la pantalla de TV porta un temps donant-los el pes dels programes de la nit.

Al cap i a la fi, el millor del primer Poble del Costat no és que haja parlat de la Font de les mosques, dels inventors del cafè licor, de la millor Fira o les festes més grans del món; de si els alcoians roten gamba quan mengen sardina. Tampoc els records per a Gustavo Pascual o per als orígens dels malnoms, sempre apetitosos per al gran públic. El millor, sense cap dubte, són la falta de pretensions especials i la voluntat de mostrar-nos en pantalla que en realitat no estem tan a lluny com a vegades nosaltres mateixos pensem, caragols i socarrats.

Per cert, si Canal 9 dedicara més esforços a fer-nos passar una bona estona al sofà de casa, la fortuna que ens costa mantindre-la en dansa estaria prou millor invertida que ara.

De ‘dulzainas y tabales’

Compartisc amb la meua amiga Lídia pensaments sobre lo coenta que pot resultar la societat alcoiana. I compartisc també amb ella que no podem quedar-nos amb els braços creuats. A tots els que creem que una altra alcoiania és possible, ella hui ens ha fet un xicotet present: ens ha regalat una contraportada del Ciudad en la nostra llengua. Potser algú pense que és un tema menor, però a mi m’ha ensucrat el matí llegir-me el seu article sobre dolçaines i tabals.

¿Qué es noticia y qué no?

Hoy nos hemos encontrado con una noticia por casualidad. Saliendo de una presentación en el campus de la Universidad en Alcoy a la que nos habían invitado a los medios locales, hemos tropezado con otra presentación, la de un proyecto de final de carrera, cuanto menos curioso.

El asunto tenía poca molla, simplemente era una colección de sombreros muy rockeros, realizados por una estudiante de Diseño Industrial. La presentación, entre amigos en la cafetería de la uni.

Pero lo hemos visto, el grupo de periodistas, y algunos hemos convertido lo simple en noticia. Por lo impactante de la imagen, por diferente, porqué los sombreros merecían la pena, porqué así lo hemos decidido los gatekeepers.

Pero, ¿qué hubiera pasado si no nos hubiésemos cruzado con los ocho sombreros? No habrían sido noticia y en su lugar la fotografía de mañana de algún medio local se hubiese dedicado seguramente a algún concejal de poca monda con ganas de figurar.

Paradójicamente, ahora que tenemos más herramientas que nunca para comunicar, que la audiencia crece, que estamos más preparados y la comunicación importa más, los periódicos se quedan sin papel, las redacciones sin personal y los medios nos semejamos cada día más los unos a los otros. Los periodistas ya no somos periodistas, somos maquetadotes, transcriptores, locutores… somos autómatas.

En fin, me he quedado tan mosca que he decidido no dar en ARAMULTIMÈDIA la (foto)noticia de los sombreros. Se la dejo a mi compañero Xavi Terol, que ha sido el primero en llegar. Yo rebuscaré en la calle alguna otra historia que merezca la pena contar, una de tantas y tantas que suceden a diario y se pierden sin que ninguno de nosotros se inmute lo más mínimo. Lo de dejársela a Xavi no es por solidaridad, es por cabreo, de ver lo petardos que somos a veces los periodistas.

Plens municipals

Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.

El Collao 20 anys després

L’última vegada que vaig pujar al Collao tenia 10 anys i l’Alcoyano jugava contra l’Alzira (juraria que no era el Barça). Gol B olia a mascle, a menta i a puro. Recorde escridassar a l’àrbitre. Jo i 3.000 més. Han passat 20 anys i este dissabte vaig tornar a pujar, a vore i contar en directe el partit entre l’Alcoyano i el Vila-real B (1 a 1). Resultat a banda, va ser un plaer retrobar-me amb algunes escenes de quan era menut. No van faltar crits mítics, com els de burro i escarabajo, dedicats al trio arbitral. Això sí, ara l’equip ja no tracta la pilota com si fora una pedra amb la idea de llençar-la tan a lluny com els siga possible. Ara juguen al futbol, estem en Segona. De moment.

Carril bici, problema de costeres?

Ja fa dies que volia parlar a ARAMULTIMÈDIA de l’ús de la bicicleta a Alcoi. És evident que no és ciutat per a bicis, però amb un poc de voluntat es podria fer alguna cosa per a promoure la mobilitat sostenible, i també les bicis. El cas és que he escrit una petita provocació que he publicat aprofitant el Dia de la Mobilitat i un anunci del Govern local:

 

Carril bici, problema de costeres?

Alcoi no és ciutat per a moure’s en bicicleta. O això és almenys el que, estic convençut, pensa la immensa majoria de la població. En conseqüència, ens trobem que resulta pràcticament impossible fer servir la bici per a substituir qualsevol altre mitjà de transport, ja siga pel risc de multa en cas de rodar per una vorera o de mort per atropellament en cas d’optar per la calçada.

Sense ser un especialista en la matèria ni tampoc pretendre-ho, a base de viatjar i viatjar te’n adones que si Alcoi no és ciutat per a les dos rodes (sense motor) és per les costeres, sí, però també per comoditat, per inèrcia i per falta d’educació, entre altres coses.

Els exemples són múltiples i variats, no podem pensar que si al centre de Europa els ha donat per anar en bicicleta i deixar en casa el cotxe és només perquè mai han vist el Gurugú.

Amsterdam
La Fundació Vida Sostenible estima que el 75% dels 750.000 habitants de la metròpoli holandesa té una bicicleta (2009) per a rodar per la ciutat i que la meitat de la població la fa servir a diari. Est clar que és una capital completament plana i que els canals dificulten la circulació amb cotxe per bona part de la ciutat, però faríem bé a tindre en compte que a Amsterdam els hiverns són prou més durs que a Alcoi i que plou pràcticament el doble. És a dir, que tots els problemes per als ciclistes no són les pendents, també hi ha factors climàtics que poden salvar-se amb voluntat.

Berlín, Munic o Friburg
A Alemanya l’ús de les bicicletes està totalment interioritzat entre la població, siga quin siga el seu nivell econòmic i social. Berlín, per exemple, compta amb 620 quilòmetres de carril bici, per uns 700 a Munic, la segona ciutat més gran del país. A més, quan no hi ha carril bici és molt habitual trobar senyalitzacions que permeten compartir la calçada a ciclistes i conductors, obligats en aquest cas a respectar a aquells que van a dos rodes.

És important tindre en compte que si Berlín és més o menys plana, Munic no ho és. Potser les costeres no són com les d’Alcoi, però haver-les, les hi ha, i no per això la gent opta pel cotxe. A 50 quilòmetres dels Alps, només amaguen les bicis als hiverns quan els resulta impossible circular -cap problema, per a això tenen el transport públic.

Un cas extrem a Alemanya és el de Friburg, ciutat no molt més gran que Alcoi i avantguarda de l’ecologia a Alemanya. La política en favor de la sostenibilitat, també en termes de mobilitat, es remunta als anys 70. A hores d’ara s’estima que el 27% dels desplaçaments a la ciutat ja es fan en bicicleta, per un 26% en cotxe.

Barcelona
No només a l’estranger hi ha plena consciència d’usar i promoure la bicicleta en comptes del cotxe, per tal de fer de les ciutats espais més humans i habitables. El cas de Barcelona és, amb els seus problemes, el paradigma a seguir a Espanya.

Com Alcoi, la capital catalana es caracteritza pels seus desnivells, que malgrat tot no han evitat la proliferació de les bicicletes. Segons càlculs oficials, es fan uns 90.000 desplaçaments diaris amb aquest mitjà de transport. Barcelona té una xarxa de carrils bici de 200 quilòmetres.

Ací cal tindre en compte a més que la meitat dels desplaçaments es fan gràcies a la xarxa pública d’ús de bicicletes, coneguda com Bicing. Aquesta va ser una aposta decidida per aquest mitjà de transport feta per part de les administracions públiques.

Alcoi
Segurament no siga coherent començar fent un carril bici a carrers com el Camí, Oliver, Isabel la Catòlica o Sant Nicolauet, per citar uns exemples, però és innegable que la immensa majoria de barris alcoians és poden comunicar a peu pla. Sense anar més lluny, el recorregut de la Volta als ponts entre el centre, Santa Rosa i l’Eixample és un bon exemple, al que podem afegir les connexions amb la Zona Nord o el recorregut independent de l’antiga explanació del ferrocarril.

Fet i fet, hi ha grans espais com la mateixa Zona Nord sí que resulten ideals per a la implantació d’una xarxa interna de carrils bici, ja que és un veïnat pràcticament pla i que, no cal oblidar, supera els 20.000 habitants per si mateix.

Baix el meu punt de vista, el principal obstacle a que s’enfronta Alcoi a hores d’ara, respecte a la implantació de la bicicleta com mitjà de transport, no és l’orografia. El principal problema som les persones. Aquelles que tenen a la seua mà promoure l’ús de les bicicletes i, d’alguna forma, aquells que tenim al nostre abast utilitzar-les i no ho fem. O bé perquè no tenim facilitats o bé perquè no ens resulta còmode, o bé perquè no ens ho hem plantejat mai.

En aquest tema, reconec que tenim perdut el present, però em resistisc a admetre que tampoc podem fer res amb el futur. Amb voluntat i, especialment, amb educació, podem fer d’Alcoi una ciutat més sostenible. I fer-ho en bicicleta, malgrat les costeres, pot ser una gran idea.

Ministres i ministres (2)

Anit me’n vaig anar al llit ministerial i hui m’he alçat amb el mateix peu. Sobren les paraules, només vos deixe amb la imatge que ens ha regalat el tripartit alcoià, acompanyant al ministre Blanco en el telediario matinal de la Primera.

Volia… però no puc estar-me callat. Si li doneu al play en el vídeo (allà pel minut 9) comprovareu que el ministre no es concentra a la porta de l’Ajuntament per a parlar de l’autovia, ni del tren, ni de lo bonico que és Alcoi, sinó del caso Faisán. Normal, és un ministre i portaveu del Partido Socialista Obrero Español. El que fa un pelet de mal a la vista és vore a l’alcalde alcoià, Toni Francés, i als seus dos socis de govern local fent de vigilants de seguretat.

Toni Francés, que és dels seus, li fa de secretari. Rafa Carbonell posa cara d’home d’Estat, i Paco Agulló de jo no volia xuplar càmera, però la xuple que sóc el tinent d’alcalde collons! Els tres la xuplen. No he pogut evitar que em vinguera al cap la imatge de l’helicòpter del Tulipán arribant a Lepe. Però no, un respecte, són els nostres ministres.