Tagged: viure a alemanya

El ‘Verboten’ i els caps quadrats

Guillermina: verboten, llegit ferboten i traduït, prohibit. A dies, i no són pocs, tinc la sensació que els alemanys són massa afeccionats a l’acte de prohibir. Almenys pel que respecta al comportament de les persones. No són tan liberals, no. O no sempre. O no em toquen a mi. Mira, ja no ho sé. I si creuem els conceptes verboten, deutsch i flexibilität, mel de catem. Perquè si els agrada prohibir, més encara tallar el bacallar, el d’ells i el dels altres. I que no s’enganyen mai. Potser per això que alemany hauria de ser sinònim d’inflexible, que no de flexible. Sempre tenen raó i si la tenen, o s’ho creuen, no te la emportaràs a casa, no. Si nosaltres, sud, som goma pura, ahir deia blanc i hui dic negre; esta gent, nord, són ferro pur. Material que no s’ascla de cap de manera, però no el doblegaràs tampoc. Ja pots pegar-t’hi cabotades. En fi, que hui he tingut mal dia i no vull abusar. Molt més divertit fou ahir, i t’ho conte sense fugir un mil·límetre de la història del verboten, els de ferro i companyia. Mare, que són mesos i mesos de visitar el refugi d’Adolf Hitler als Alps. No saps ben bé com d’impressionant és creuar aquell túnel i cent metres més a dins, de la roca, arribar a una sala d’espera imponent per a pujar al cim de la muntanya en un ascensor de bronze. De 1938, que no és ahir. En aquesta habitació excavada fa temps que hi ha un senyal, gràfic, que indica mitjançant el dibuix d’una màquina fotogràfica a la que es sobreposa una ix en roig, com no, prohibició de fotografiar. I què fan els turistes? Fer fotos allà on està prohibit. I què fa el senyor alemany que custodia l’habitacle: bonegar-los a crits i dir-los, burros!, que fotografiar no està permés que ho diu el senyal. És la seua faena, i segur que li agrada. Potser ni s’ho ha plantejat. Pobre infeliç. Però la fa, la tasca, i bé. Sense preguntes; sense excepcions. El cas és que fa una setmana han posat un segon senyal, nou, en este cas no amb imatge sinó amb un text en anglès i en alemany. Saps què diu en alemany? Fotografieren verboten (prohibit fotografiar). Sorpresa, oi? I què diu en anglès? Esta sí que és bona: please don’t use a flash (per favor, no utilitzeu el flaix). És a dir: que permet de prendre fotos o almenys no en diu res. S’obri la veda. Ja pots imaginar-te com esta el custodi, que fa dos setmanes que no dorm l’home. No sap on pondre, ara remugant, ara no. Què si li parles en alemany, la foto està censurada; que si li parles en anglès, permesa; que si la fas amb flaix, et mossega; que si no entens ni l’anglès ni l’alemany, entra en xoc. Qualsevol dia peta. I jo rient, per no plorar, mirant-m’ho tot plegat: que esta gent amb tan intel·ligents que semblen des de fora, no són més que una colla de faves, capaços d’actuar amb una disciplina infinita si ho diu un paperet o d’entrar en col·lapse davant la incidència més imbècil. Així els va: la butxaca plena, l’esperit a dies, el cap quadrat i una pila de coses, verboten.

No és cap borma

No és cap borma

‘Alemanades’: ‘*duzen’ i ‘*siezen’

Herr Müller i Frau Schneider havien treballat junts durant sis mesos. Havien compartit 125 jornades de faena completes, tantes com jornades laborals en les que havien passat moltes hores del dia junts. Cada matí, Frau Schneider, que era una dona jove i sense complexos, saludava al senyor Müller a les nou del matí, en punt, amb un correcte i curt “bon dia”. Suficient. Herr Müller, que en realitat era el seu cap i l’havia contractada com secretària per a que li portara els papers de l’oficina i l’agenda, li responia: “Bon dia Frau Schneider”. Eren dos bones persones, directes en la parla i cordials amb el tracte amb el desconegut. Per això, precisament per això, es tractaven correctament l’un a l’altre. Tot va canviar sobtadament aquell matí. El despatx s’anava fent gran i ja n’hi havia sis persones treballant allà dins. Van acordar de fer una reunió. Sense cap motiu aparent a meitat d’aquell encontre, el senyor Müller es va alçar del seu seient i es va adreçar directament a la seua treballadora. Li va dir: “Han passat sis mesos des que treballem junts i des d’aleshores jo sempre li he parlat de vostè i vostè sempre ha fet el mateix amb mi. Això és el correcte. Però crec que és hora de que ens presentem i ens pensem si no paga la pena tutejarnos. Vostè què en pensa?”. No va deixar respondre a la seua treballadora, era retòrica de jefe, simplement es va dirigir cap a ella, li va estretir la mà i va afegir: “Bon dia, jo sóc Otto”. Frau Schneider, prement-li la mà al seu interlocutor, va contestar: “Bon dia, jo sóc Ursula”. Han transcorregut sis mesos i uns dies. Des d’aquell matí ja no s’ha tornat a saber res més de Herr Müller i Frau Schneider. Ara, tant de temps després des del primer dia, només són Otto i Ursula. No són amics, però tampoc desconeguts. Hui ja són companys de treball.

Aquesta és una història, la que volia contar-vos hui sobre els formalismes increïbles que un arriba a viure a Alemanya. És un breu encontre a Munic. Hi haurà qui pensarà que aquesta vegada me l’he inventada o que sóc un exagerat. Creieu-me si vos dic que és una veritat com una casa de gran. Jo no sóc cap mentider. Què se sàpiga.

*Duzen. En alemany, parlar-se de tu
*Siezen. En alemany, parlar-se de vostè