Tagged: ARAMULTIMÈDIA

Els dos peus a Munic

Els últims dos mesos els he passat corrent d’un lloc a un altre, amb un peu a Alcoi i l’altre a Munic. També els pensaments, els he tingut dividits, per molt que m’he afanyat a dissimular. En uns dies posaré els dos peus a Alemanya.

De moment, aquest divendres he donat un pas important i definitiu, el que suposa passar el testimoni d’ARAMULTIMÈDIA a Lídia i a Rafa, nou company de viatge, per a que continuen per si mateixos el camí que jo, amb els altres, vaig començar en el seu dia. Hui estic feliç, especialment en comprovar que el meu comiat no és l’adéu del diari i que darrere n’hi ha gent amb ganes, empenta i que creu en el projecte. A mi en tindran sempre al seu costat.

El meu agraïment a la redacció i, especialment, als lectors del diari, l’he volgut fer palés en un article aquest divendres:

Jo recule; ARAMULTIMÈDIA sou vosaltres

Després de moltes hores de pantalla, de molta sabata, arriba el moment de deixar la primera línia de la redacció d’ARAMULTIMÈDIA. Per damunt de tot vull donar-vos les gràcies a tots els subscriptors i a tots els lectors que heu cregut en aquest projecte.

Gràcies a vosaltres hem arribat fins ací; és per vosaltres que tenim un demà. Personalment sempre he cregut en el periodisme professional i de proximitat, fet en valencià a internet. Aquesta creença individual però, no tindria gens de mèrit si no fos perquè, en realitat, ha estat una creença compartida que ens empeny hui a tirar endavant.

Sé que còrrec el risc de caure en la reiteració, però des de dins d’una professió tan dura com apassionant, des d’un espai alternatiu com el que hem traçat, no vull passar a un segon plànol sense dir-vos que mantindre i fer créixer l’entesa entre els lectors i els professionals que fem ARAMULTIMÈDIA és fonamental per a que també hi haja un despús-demà.

Fins ara l’harmonia ha sigut important, sinó no m’explique que ens mirem als ulls i amb la cara ben alta, dos anys després. Però no ens podem quedar ací, a mitjan camí. Hem de fer marxa i això significa revalidar compromisos. El nostre, garantisc que el tornem a posar damunt la taula per enèsima vegada: fer periodisme en valencià, de proximitat i des del rigor professional, aprofitant el suport digital per a garantir-ne la viabilitat econòmica. El vostre el torne a sol·licitar, ara que passe el relleu a uns altres que patiran com jo he patit: la tasca del periodista no pot ser de bades, o no serà.

Si faig una última crida és, com he expressat, per a no quedar-nos a mitjan camí. No pregue per mi: demane per un Alcoi més modern, per un espai als mitjans de comunicació per a la nostra llengua, per un futur compartit. I sí, demane també per persones concretes, per Lídia Vila (nova coordinadora de la redacció), per Rafa Cerdá (nou company de viatge), pels nostres col·laboradors i per la nostra redacció en general. I pel periodisme. Per una professió digna, que només ho serà si la dignifiquem.

No creieu que tancaré una etapa implorant, mentre emprenc el camí de la rereguarda. Més enllà d’aquells que ens heu donat el vostre suport com subscriptors o els que heu pensat alguna vegada en fer-ho, esteu a més els milers de lectors que mai ho heu tingut al cap però ens heu seguit durant aquests 22 mesos d’història. A molts de vosaltres vos he sentit a prop des la tardor de 2003, quan va començar en realitat aquest camí.

Abans d’entornar la porta, m’agradaria poder adreçar-me a tots i cadascun de vosaltres: aquells als que el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA vos ha ajudat a entendre la realitat local, als que vos hem fet gaudir, i també als que vos hem disgustat alguna vegada, que no sou pocs. A ningú de vosaltres vos sé dir si ho hem fet bé o ens hem equivocat una vegada darrere de l’altra, però sí vos puc dir que els nostres sentiments i el nostre treball han sigut sempre nobles. De segur que a vegades hem errat, com en altres ocasions esperem haver encertat.

Siga com siga, mentre això ha estat en les meues mans, el periodisme d’ARAMULTIMÈDIA ha tractat en tot moment de ser fidel a la realitat, sense oblidar que els fets necessiten ser interpretats i que, com professionals que som, tenim la nostra a dir. Al mon anglosaxó algú diria que “els fets són els fets i com a tal són sagrats”, modestament voldria afegir: segons qui els mire. És evident que nosaltres hem tingut la nostra mirada; no ha sigut casual com no ha sigut malintencionada.

Per sort, aquesta mirada ha quallat en la nostra petita redacció i estic segur que no va a canviar mentre no es desmunte l’esperit d’ARAMULTIMÈDIA, com ja vos he dit, compartit. Els qui prenen el control de la redacció tenen el seu propi segell i això es notarà endavant. Ara bé, l’essència seguirà sent la mateixa: contar quasi en temps real el que passa a la porta de casa, en valencià, i, sempre que ens siga possible, anant un pas més enllà. Si vos tenim al costat, arribarem a lluny com hem arribat fins ací. No ha sigut per mi, ha sigut per vosaltres. Per això vos done les gràcies i vos anime a seguir al nostre costat.

Reduir la despesa militar

Hui he llegit al diari, ja vaig llegint més que escrivint, que Esquerra Unida llença com proposta electoral reduir la despesa militar per a poder fer sostenible la Llei de la Dependència. M’agrada com sona la música, encara que tinc la sensació que no ho diuen ni prou alt ni prou clar. La prova és que no trobe xifres concretes que acompanyen la proposta, tampoc al seu programa electoral.

Les busque per altra banda. En 2011, Espanya ha destinat 8.560 milions d’euros del seu pressupost estatal a Defensa. Esquerra Unida no quantifica el que costa desenvolupar en la seua totalitat la Llei de la Dependència, però si no tot, una part del finançament de la mateixa podria eixir del que ens gastem i no ens hauríem de gastar en afers militars a base d’un exèrcit estratosfèric.

No només que les persones dependents a Espanya ho agrairien, sinó que estic segur que construir la pau sense armes donaria resultats sorprenents per a més d’una ànima obtusa.

Algunes paraules curtes

Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.

 

La nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA

Fa 23 mesos ARAMULTIMÈDIA va vore la llum com un projecte de periodisme professional en internet, en valencià, i amb un horitzó físic molt clar: les Comarques Centrals Valencianes com un espai únic i amb uns interessos conjunts. Han sigut dos anys d’esforços i sacrificis que ens han permés narrar, amb més o menys fortuna, el dia a dia de les nostres comarques.

Hui, després de nedar contra corrent durant molt de temps, ens deixem portar per la corrent per una vegada. I això implica que endavant ARAMULTIMÈDIA només centrarà la seua atenció en allò que passe al sud del Benicadell, però no a les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. He intentat resumir-ho sense dramatisme als lectors del diari. No és cap èxit, però estic convençut que no tenim res que lamentar. No es tracta del que perdem hui, sinó del que hem guanyat tot aquest temps.

El d’ara és només el final d’una etapa i, afortunadament el principi d’una altra per al projecte que vaig gestar amb es meus companys amb tanta passió i al que tantes hores li he dedicat de la meua vida. Els que sou seguidors d’aquest blog, podeu intuir que aquesta nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA i de la meua història no ha fet més que començar. Als dos ens queda molta corda.

Quan passen molts coses

En un poble on pràcticament mai passa res, sempre són més interessants el dies en que es desencadenen els esdeveniments. És a dir, quan passen quatre coses i a alguns ens sembla que el món roda al voltant d’Alcoi.

Va ser anit quan van començar a passar coses. Manel, un dels grups del moment que per si fora poc canten en català, van passar per Alcoi. M’ho vaig perdre, però he tingut una petita ració de concert gràcies a la crònica deliciosa que ha signat hui Lídia, al diari. El concert de Manel va ser com un aperitiu musical per a un fet històric: l’obertura dels túnels del barranc de la Batalla i el final de l’Autovia Central, de la que tant hem vingut parlant al poble i que, crec, ens canviarà la forma de relacionar-nos amb l’exterior.

Els fets han passat en un dia de molta pluja especialment cap a la nit. L’aigua m’ha agafat fent la compra i, en acabar, no he pogut resistir la temptació de travessar els túnels, que només havia visitat en obres. Exactament, he tardat dos minuts entre el pinar d’Asensi i l’Estepar, pel cor de la muntanya i deixant de banda el barranc, dels embussos, de la natura, de la Batalla.

Demà dissabte passaran encara més coses. La Fira de Cocentaina, que és un poc meua, arriba atemorida per l’alerta taronja per forts aiguats. L’avís és de risc de 140 litres per metre quadrat en menys de 12 hores. Ai dels socarrats, i dels que van a la fira a fer negoci. Si plou com diuen, impossible firar.

Per cert, encara no vos he dit quina és la notícia més important del dia. Me la guarde, però podeu imaginar que parla de Mariola.

Festa i idiotesa, a sovint de la mà

És curiós el que mou una cosa tan simple com la Festa en un poble com Alcoi. Demà celebrem el Mig Any i esta vesprada al centre sembla com si s’acabara el món. En un parell de dies, he rebut més comentaris de lectors del diari pel fet que el regidor de Festes veu possible que el Sant Jordiet el represente una xiqueta, que no per qualsevol dels altres temes que hem publicat junts. I n’hi havia d’interessants. Així som els alcoians, de valents. Ens esvara no tindre transport ferroviari, per dir alguna cosa, però ens indigna que una xiqueta puga pervertir el sentit de la nostra tradició, sagrada.

Periodisme de quatre parets

Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.

Indemnitzacions indecents

El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.

Indemnitzacions indecents

Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.

Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.

Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…

Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.

Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.

A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.