*

Recorde haver llegit una vegada que l’única manera de veure cridar a un holandés en públic era acudint a un estadi de futbol durant la celebració d’un partit. A mi em passa un poc com als neerlandesos, que perseguint el civisme, la pilota em destapa el jo més irracional. El dia que em vaig assabentar del que cobren els cracs vaig emmalaltir, fins el punt que la passió mai ha tornat a ser la mateixa. Malgrat tot, cada vegada que n’hi ha un partit gros se’m desperta el cuquet i acabe pendent del joc. Este dissabte, dia de l’enèsim partit del segle, em va pillar per primera vegada a fora de casa. Segurament per això i perquè encara tenim molt poca cosa que fer un dissabte a Munic, vàrem buscar un bar per a seguir el Madrid-Barça per la TV. Gelats i farts de donar tombs en busca d’un pub disponible -tot el paper venut en els irlandesos de futbol i cervesa-, al final vàrem parar en casa, encara a temps de seguir el segon temps a través de streaming. A Mariola, per a qui Clásico era un torero alcoià i prou, ja fa temps que li vaig inculcar la simpatia per allò que significa ser barcelonista. Un compromís adquirit que no li prohibeix becar durant la celebració d’un partit, per molt que siga un clàssic. Quan no s’ha despistat un segon ha sigut este diumenge al migdia. Hem canviat la secció d’Esports del noticiari de la Primera -els postpartits se’ns fan prou més agres- pel darrer episodi de Salvados, La burbuja del fútbol. Reportatge fantàstic que ens deixa clara una cosa: si els esforços que inverteix Espanya en el negoci del futbol -principalment en els sous d’uns pocs futbolistes- els gastara en sectors productius, un altre gall ens cantaria. Paraula de culé.

Salvados, La burbuja del fútbol (1 de 2)

Salvados, La burbuja del fútbol (2 de 2)

(* fotografia del Santiago Bernabeu un dia de partit, amb llicència Creative Commons)