Tagged: salvados
#CuandoÉramosCultos
Amic @JordiEvole:
sé que podries rebre quasi tantes cartes com pobles hi ha escampats per Espanya, en relació al Salvados dedicat al balafiament dels recursos públics en el sector cultural. Una vegada més, la rajola i els polítics, associació malèfica que ha portat a la ruïna al nostre país.
Et diria que vingues a visitar-me al meu nou poble, que es diu Munic i on també hi ha grans infraestructures culturals, però no vull fer-te perdre el temps: ací tot funciona amb la precisió pròpia d’un país que ja coneixes i que es diu Alemanya. Biblioteques amb llibres, teatres amb públic… i, per descomptat, aeroports -els justos- amb avions.
Com que no et vull fer perdre el temps, sinó que et vull tirar un cable per a completes el teu programa sobre la cultura, t’envie el meu vell poble, el de veritat. Et parle d’Alcoi, bressol de la indústria valenciana, el poble del café licor, el dels moros i cristians, l’Alcoyano i la moral, el de l’Ovidi… Però no te’l recomane per res d’això, en esta carta. Per a resumir-t’ho i anar directe, et diré que allà s’han gastat més de 20 milions d’euros en infraestructures culturals, però de la Cultura no tenim notícies.
En concret, la Diputació d’Alacant ha invertit més de sis milions del Patronat de Bombers en un museu provincial de bombers que va rebre l’estratosfèrica xifra de 3.000 visitants en 2011; la Conselleria de Cultura ha destinat més de deu milions d’euros en una exposició de la Llum de les Imatges que, amb trampes i tot en el recompte, quedarà per a la història com la menys visitada de totes les que porta fent la Generalitat Valenciana al llarg de la última dècada; mentre que la CAM i la Generalitat, a mitges, van invertir altres sis milions en un Centre d’Art magnífic, però que va tancar als sis mesos de la seua inauguració. En honor a la veritat, cal dir que en aquest cas va tindre temps d’allotjar una exposició del Museu del Prado, mentre la CAM feia fallida i no.
Poca cosa més, també tenim petites biblioteques i col·lectius privats patint la falta de fons en la cultura. De fet, si vas a la Biblioteca Municipal d’Alcoi voràs que cada dia està més obsoleta, si consultes la programació cultural voràs que no es pot dir que siga abundant i si et passes pel Casal Jaume I, millor telefona abans, perquè estan tan ofegats de diners que ja només obrin una estona unes poques vesprades a la setmana.
Com que sé que vas enfeinat, no et robe més temps. Si per casualitat decideixes acostar-te pel meu poble i et trobes a un senyor que no coneixes i et saluda com si fores el seu fill, quasi amb total seguretat es tracte de l’anterior alcalde Jordi Sedano. Ja que estàs pregunta-li com ho veu ell. Si vas per l’Ajuntament d’Alcoi i et trobes amb l’actual Alcalde, Toni Francés, podries preguntar-li també de la meua part quina és la recepta que està preparant per a que Alcoi torne a ser culte.
Això és tot company, ja em contaràs com queda la cosa.
Jordi
Clásico
*
Recorde haver llegit una vegada que l’única manera de veure cridar a un holandés en públic era acudint a un estadi de futbol durant la celebració d’un partit. A mi em passa un poc com als neerlandesos, que perseguint el civisme, la pilota em destapa el jo més irracional. El dia que em vaig assabentar del que cobren els cracs vaig emmalaltir, fins el punt que la passió mai ha tornat a ser la mateixa. Malgrat tot, cada vegada que n’hi ha un partit gros se’m desperta el cuquet i acabe pendent del joc. Este dissabte, dia de l’enèsim partit del segle, em va pillar per primera vegada a fora de casa. Segurament per això i perquè encara tenim molt poca cosa que fer un dissabte a Munic, vàrem buscar un bar per a seguir el Madrid-Barça per la TV. Gelats i farts de donar tombs en busca d’un pub disponible -tot el paper venut en els irlandesos de futbol i cervesa-, al final vàrem parar en casa, encara a temps de seguir el segon temps a través de streaming. A Mariola, per a qui Clásico era un torero alcoià i prou, ja fa temps que li vaig inculcar la simpatia per allò que significa ser barcelonista. Un compromís adquirit que no li prohibeix becar durant la celebració d’un partit, per molt que siga un clàssic. Quan no s’ha despistat un segon ha sigut este diumenge al migdia. Hem canviat la secció d’Esports del noticiari de la Primera -els postpartits se’ns fan prou més agres- pel darrer episodi de Salvados, La burbuja del fútbol. Reportatge fantàstic que ens deixa clara una cosa: si els esforços que inverteix Espanya en el negoci del futbol -principalment en els sous d’uns pocs futbolistes- els gastara en sectors productius, un altre gall ens cantaria. Paraula de culé.
Salvados, La burbuja del fútbol (1 de 2)
Salvados, La burbuja del fútbol (2 de 2)
(* fotografia del Santiago Bernabeu un dia de partit, amb llicència Creative Commons)