Tagged: comentari

Cabotada en ‘Nachmittag’

Inspirada en Los lunes al sol… vos deixe la versió bavaresa, antagònica, en format fotografia. Becadeta en ple mercat central en el primer divendres de l’any amb sol i temperatura agradable. Que no falte la llana, ni un bon mostatxo. Això sí, la pausa curteta i justet després de la wurst i la cervesa. O siga cinc minutets de sol i a currar wieder.

(I per als nostàlgics, la versió ibèrica…)

Muniqueando

Yo muniqueo, tu minuqueas, él muniquea, nosotros muniqueamos…. si tu vas a Múnich, muniquea en muniqueando antes de muniquear en Múnich.

O dit d’una altra manera, que encete una altra petita aventura (estic a punt de perdre el compte) que té molt a veure amb el meu present i el meu futur immediat. Ara fa un parell de dies que he penjat a la xarxa la criatura, el que vull acabe per convertir-se una guia turística de la ciutat. Molt de personal, com sempre, i molt de professional en este nou blog.

Les estacions

Algú em va dir una vegada en un dels meus primers viatges a esta ciutat que viure-hi era meravellós perquè les quatre estacions de l’any estan clarament marcades, el que fa que canvie en profunditat en funció del calendari.

Fins no fa massa havia pensat que tampoc n’hi havia per a tant. Ara portem 15 dies d’hivern autèntic, amb onada de fred siberià inclosa. Ja no recorde l’última vegada que el termòmetre va marcar valors positius i la neu forma part del paisatge de forma perenne. A la nit es retiren tots els cotxes del carrer i ja fa massa que no es pot ni entreveure la gespa dels jardins a les petites cases del nostre barri. Tot és blanc.

Comprenc allò de les quatre estacions a Munic i, a mitjans de febrer, no puc més que enyorar que s’acoste per fi la propera.

El camp de concentració

Una de les primeres coses que va fer l’exèrcit nord-americà quan va alliberar el camp de concentració de Dachau, en la primavera de 1945, va ser obligar a la població de la tranquil·la localitat del mateix nom a que visitara allò. Veïns de Dachau, de Munic i d’altres pobles de la rodalia van vore aquells dies amb els seus ulls el que no havien pogut o no havien volgut mirar durant dotze anys.

Les primeres imatges: muntanyes de cadàvers o presoners en condicions infrahumanes, més a prop d’allà que d’ací. També forns crematoris per a esborrar les proves del delicte i una cambra de gas intacta. No s’ha provat que fora utilitzada, ni tampoc el contrari.

S’estima que unes 40.000 persones van perdre la vida en esta presó ignominiosa que fou la primera que van crear els nazis i que va torturar a desenes de milers de persones.

Hui ja no queden rastres de tanta maldat, només alguns edificis autèntics i altres que han sigut reconstruïts per a commemorar. La sensació de pau és enorme, caminant entre el bosc, un 10 de febrer. Els tremolors els provoquen les temperatures de -15º fins que un s’atura i llegeix algunes històries sobre el que va ocórrer en eixos mateixos terrenys. Aleshores el tremolor s’intensifica.

Els veïns de Dachau, i els seus fills i també els seus nets, porten quasi 70 anys mirant de gaidó el que fou el camp de concentració, allò que ha deixat una taca inesborrable en el nom del seu poble. Que no deixen de fer-ho.

Tu saps què és “molta il·lusió”?

Per exemple, que et toque al timbre de casa un senyor que va vestit de groc i blau, que porta una gorra, i una espècie de tableta electrònica en la que et fa firmar, sobre la pantalla, amb un bolígraf sense tinta. No importa si la signatura queda bé o malament, només per estampar-la on t’indica aquest senyor es treu del baret un paquet i te’l dóna de bades.

El meu, veges tu per on, porta la firma de la meua família i arriba un parell de dies després del meu aniversari. Em desfaig del senyor, tanque la porta, puge corrent les escales, i nerviós, talle amb un ganivet la cinta permanent que segella la caixa. Et voilà: una postal de la meua gent des d’Alcoi, una tetera per a compartir amb Mariola, roba d’abric per a no passar (tant) de fred, una coca de la mama, formatge manxego i jamón-ibérico-del-bueno! Sí, això és “molta il·lusió”.

Quin fred!

La primera cosa que faig en obrir els ulls és acostar-me a la pantalla de l’ordinador, posar-lo en marxa i consultar la previsió de l’oratge per a aquest dijous. Estic ben calentet, encara endormiscat a la vora del llit, però note el fred al carrer. Només cal mirar per la finestra la neu i el glaç, que no s’han mogut ni un mil·límetre al llarg dels darrers dies, assolellats.

L’ordinador ja està en marxa i la meua pàgina web de referència només confirma el que ja sabia, perquè portem unes hores que no es parla d’altra cosa: hui la temperatura màxima del dia a Munic serà, amb sort, d’uns 10º negatius. De pensar-ho, tinc tremolors, i recorde que ahir al vespre ens vàrem acostar als 15 o 20º i que hui es repetirà la història, amb temperatures més baixes encara. I em ve a la memòria el fred als ulls, la sensació terriblement gèlida a les orelles, el gel apegant-se als cabells, la impossibilitat de pegar més de quatre patades seguides pel carrer… Dimonis quin fred!

Després obric el diari i em trobe a la primera pàgina que al Mar Mort, a Romania, n’hi ha qui camina esta setmana per damunt de l’aigua sense ser Jesucrist. No, no va de sermons, és que l’aigua està, a la primera línia de costa, literalment congelada. Llegisc també sobre les temperatures per davall de 35º sota zero a Ucraïna i que el fred s’ha emportat per davant la vida de desenes de persones, com sempre les més miserables, als països d’Europa de l’Est. Com no, consulte la premsa espanyola i comprove que allà els ha arribat l’onada de fred siberià, que nevarà a nivell del mar i que els termòmetres estan per tot arreu en negatiu.

Pense en la mare, que s’ha fet molt moderna últimament, alçant-se de bon matí i mirant com el seu fill el pronòstic del temps a la pantalla de l’ordinador. M’imagine la seua cara en confirmar, efectivament, que hui tampoc passaran dels 4º graus a Alcoi i que la sensació tèrmica serà molt pitjor. Potser neve. Me la veig dient-li al pare: Antonio quin fred!

Aleshores me’n adone que açò de l’oratge és molt relatiu i ens ompli a tots molts converses. També de la sort que tenim tots a la família, perquè el fred no ens fa patir. I continue pensant, i escrivint, perquè hui no pense eixir de casa! (Mentida. Toca escola i faré vida normal, com tots.)

De tòpics

Són les sis de la vesprada de dissabte i el bullici fa una estona que ha desaparegut per complet. Mentre arreplega muntanya amunt, ja de nit, una dóna troba un sucós telèfon mòbil intel·ligent, flamant, sobre una taula de la concorreguda cafeteria de la també popular estació d’esquí, on treballa. Ha estat allà, oblidat en un descuit i a la mà de tothom, durant hores. Però ningú l’ha fet seu. Tampoc l’han reclamat.

Als pocs segons rep una trucada al mateix telèfon. Contesta: “Hallo?” Li responen, en alemany: “Hui em perdut l’smartphone al que estem telefonant, ens podria ajudar?”. Després de creuar les paraules justes, la dóna confirma que ho farà sense cap problema, deixant el petit aparell en la taquilla de l’estació d’esquí.

El que podria haver estat l’enèsima pèrdua d’un telèfon mòbil a la família, dos anys per davant de rebuts per a pagar-lo amb la factura de la línia, acaba en un no res. 24 hores més tard, ja està tot solucionat. El telèfon, efectivament, estava dipositat en un sobre al nom del seu propietari i en el lloc indicat, tal i com s’havia acordat.

Per molt que em resulte poc estimulant acudir als tòpics per a explicar un fenomen com el que ens ha succeït, no puc deixar de recordar que precisament este dimecres venia llegint a ELPAÍS.com l’article d’un periodista del Süddeutsche Zeitung, el qual concloia dient que allò de la “diligència, eficiència i disciplina” és completament cert quan parlem d’alemanys. Aleshores vaig posar en dubte que siga axiomàtic que els alemanys treballen més que els espanyols, que siguen sempre més diligents i ordenats per naturalesa. Ara, per descomptat, continue dubtant-ho però celebre haver entropessat amb una germana diligent, eficient i disciplinada, en el lloc i en el moment precisos. Sí, per un dia, ho celebre: beneïts tòpics.

Dos xixonencs

“Xe, però tu no eres de la Torre (de les Maçanes)?”, em pregunta una veu en arribar, sense quasi alè, al més alt del campanar de l’església de Sant Pere. “Jo sí, i tu?”, interpel·le al desconegut. “Xixonenc!”, em respon. Literalment, aquesta ha sigut la primera conversa del dia, un dimecres fred i assolellat que he volgut aprofitar per a visitar per primera vegada el popular mirador de l’església més antiga de Munic.

L’anècdota, a més de verídica, m’ha fet preguntar-me encara sense respiració si al final resultarà més senzill entropessar amb dos turistes xixonencs al lloc més impensable d’esta ciutat, que creuar unes paraules amb algun dels seus 1,4 milions de veïns.

No havia donat resposta a la meua pregunta, sense més importància, i he obert la porta del mirador de Sant Pere. “Collons!”, això ho he dit només cap endins. I he afegit: “Xorro i la seua xicona no estan bobos”.

Ja recuperat i després de prendre algunes fotografies des del sostre de la ciutat, he enfilat cap avall els 300 i pico escalons que n’hi ha de dalt a baix. I després he pres el camí del metro i el de casa i el de l’escola d’alemany. Fins ara, no he creuat cap altra paraula. I és que no m’he trobat a cap més xixonenc. Paraula de Camonina.

BLANC DE GENER

Estem al camp? A prop d’una estació d’esquí? No, al mateix centre de la ciutat. a Ostpark. Munic és el que té, desconnectar és relativament senzill i més encara si cau una nevada tan grossa com la d’aquest dissabte. Són moltes les imatges de blanc de gener que he capturat hui, després d’uns dies en blau.

Estrena

Ja fa dies que vaig darrere d’esta història i al final este dimarts em pose en marxa. Encara en vindran més, d’històries escrites, però de moment i mentre faig i no per ací m’he fet avant amb un blog de viatges per al diari ARA.cat. El debut, sense massa presentacions ni romanços, amb un post dedicat al carpooling. És a dir, als viatges en cotxe compartits entre desconeguts. Per cert, el blog naix amb el nom de Facturació en línia.