Tagged: comentari

Paraules que em falten

Dissabte parlava de les paraules que em sobren, com periodista. També voldria esmentar algunes paraules que em falten, a jo. Només unes poques: companyia, companyonia, minuts, euros, vacances, cultura… i prou, que em faré mala sang. Prompte en trobaré algunes d’elles. La resta haurà d’esperar.

Algunes paraules curtes

Els Antònia Font dirien que me sobren paraules. Estic d’acord amb ells, i amb que me’n falten. Com periodista, n’hi ha algunes que voldria tindre prohibides, de les més curtes. A vegades me’n adone però, que les que menys m’agraden són unes de les que gaste més a sovint, quan faig el meu treball, diguem-ne, no tan honestament com caldria. Són vicis, l’abús del monosíl·lab. Vull dir que quan escric que algú “va dir” estic empobrint el meu idioma i ajudant ben poc al meu interlocutor, que no sap si el personatge del que parle va proclamar, va pregar, va exclamar o simplement va murmurar. Igual m’ocorre a sovint quan teclege sobre el portàtil que algú altre “ha fet”. Deixe amagats dins d’un caixó massa detalls… La culpa la té la velocitat i el periodisme d’usar i tirar que s’imposa en els dies del silici. No vull excusar-me, al contrari, demanar excuses. Jo sóc de silici cent per cent. També vull formular un desig, dels que es compleixen si un s’ho proposa: mantindre l’estil directe i seguir buscant la simplicitat per a fer-me entendre fàcilment, però sense caure en maniqueismes que empobreixen el llenguatge i que no ens porten res de bo. No sé si em quedarà temps per a trobar els vocables. De moment, m’escolte als Antònia Font.

 

La nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA

Fa 23 mesos ARAMULTIMÈDIA va vore la llum com un projecte de periodisme professional en internet, en valencià, i amb un horitzó físic molt clar: les Comarques Centrals Valencianes com un espai únic i amb uns interessos conjunts. Han sigut dos anys d’esforços i sacrificis que ens han permés narrar, amb més o menys fortuna, el dia a dia de les nostres comarques.

Hui, després de nedar contra corrent durant molt de temps, ens deixem portar per la corrent per una vegada. I això implica que endavant ARAMULTIMÈDIA només centrarà la seua atenció en allò que passe al sud del Benicadell, però no a les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. He intentat resumir-ho sense dramatisme als lectors del diari. No és cap èxit, però estic convençut que no tenim res que lamentar. No es tracta del que perdem hui, sinó del que hem guanyat tot aquest temps.

El d’ara és només el final d’una etapa i, afortunadament el principi d’una altra per al projecte que vaig gestar amb es meus companys amb tanta passió i al que tantes hores li he dedicat de la meua vida. Els que sou seguidors d’aquest blog, podeu intuir que aquesta nova etapa d’ARAMULTIMÈDIA i de la meua història no ha fet més que començar. Als dos ens queda molta corda.

Un mèrit a les portes de la campanya electoral

Un (de)mèrit de la classe política ha sigut aconseguir que la immensa majoria de la gent, siga quina siga la seua ideologia, no s’interesse gens pels afers públics en un moment crític com l’actual. Hui comença la campanya política per a les eleccions generals del 20N i, lamentablement, al carrer li preocupen moltes altres coses abans que la política. Si de cas, preocupen els polítics.

Només amb una mica de sort, algun fenomen semblant al del 15M faria que la campanya resulte finalment un estímul per a la ciutadania. Si ningú no els marca l’agenda, apanyats anem da la mà de Rajoy, Rubalcaba, Cayo Lara i companyia.

A Alcoi, i a tot Espanya, el que fa patir de veritat és la crisi econòmica, que ja no sabem si és financera, social, de valors, si té solució ni quina és la solució. Aquest dijous s’ha conegut que Espanya ja té enregistrades 4.360.926 persones sense treball a 31 d’octubre de 2011. Són el 21,5% de la població en edat de treballar, una absoluta barbaritat. Mentrimentres, Grècia s’apropa a la fallida econòmica, la borsa de tot Europa es desploma per enèsima vegada, l’euro s’acosta a l’abisme, la recessió se’ns tira damunt de nou, les notícies ens ho donen tot ben adobat, els de sempre guanyen com sempre i els de mai paguem com mai. Encara els polítics volen que estiguem pendents de la pegada de cartells a la mitjanit.

Això sí, la dreta espanyola passa de gaidó per tot plegat i prepara el cava en la nevera.

La inauguració de la Fira


No serà ni la primera ni l’última vegada que ploga a mars en la inauguració de la Fira de Cocentaina, però jo no ho havia vist mai. Va ser una pena i no n’hi ha dubte que la cortina d’aigua que va caure des de divendres per la nit fins dissabte de vesprada va deslluir la festa i feu impossible el mercat. Dissabte de matí, les parades estaven tancades i els mercolins remullats, resignats i disgustats a parts iguals. De clients no n’hi havia, impossible.

L’acte de lectura del Privilegi que dóna permís per començar la fira des de fa 665 anys, traslladat a l’interior del Palau Comtal, va ser una posta en escena a cavall entre la d’un sainet i la d’una pel·lícula de Berlanga. Sempre falten polítics en l’obertura de la Fira; enguany en sobraven, tots tancats en les habitacions fosques d’un edifici tan vell com bonic, atacat per les goteres.

La senyora ministra, Leire Pajín, era la que més bulto feia; darrere d’ella sempre n’hi havia una legió de personatges i de personetes, que es movien per dins del palau amb una lògica pareguda a la de les mosques al voltant d’una tallada de meló d’alger. Però n’hi havia molta més gent, i molts d’ells s’esforçaven en fer-li el caldo gros al que tenien a la vora, ja fora en una relació d’alcalde a diputat provincial, de diputat provincial a diputat nacional, de regidor a presidenta, de subaltern a amo… Tot molt medieval i molt oligàrquic, la veritat. Unes vergonyes que van quedar al descobert, només perquè estàvem allà refugiats, estrets.

Al carrer, que és on passa tot, no passava res. A Canal 9, de tan llondros com són a vegades, fins i tot van confondre la tromba d’aigua i la foscor amb la fi del món (de la fira, en aquest cas). Calents estaven a Cocentaina, amb el qua van dir a la TV valenciana. De totes maneres, els que més fotuts estaven eren els firants. Amb raó, són els que més van patir. I ja són massa dies de patir. Hui, dilluns de matí, tot és diferent: llueix el sol i els carrers de Cocentaina, segons escolte a la ràdio, van plens de gom a gom. No queda meló d’alger.

Quan passen molts coses

En un poble on pràcticament mai passa res, sempre són més interessants el dies en que es desencadenen els esdeveniments. És a dir, quan passen quatre coses i a alguns ens sembla que el món roda al voltant d’Alcoi.

Va ser anit quan van començar a passar coses. Manel, un dels grups del moment que per si fora poc canten en català, van passar per Alcoi. M’ho vaig perdre, però he tingut una petita ració de concert gràcies a la crònica deliciosa que ha signat hui Lídia, al diari. El concert de Manel va ser com un aperitiu musical per a un fet històric: l’obertura dels túnels del barranc de la Batalla i el final de l’Autovia Central, de la que tant hem vingut parlant al poble i que, crec, ens canviarà la forma de relacionar-nos amb l’exterior.

Els fets han passat en un dia de molta pluja especialment cap a la nit. L’aigua m’ha agafat fent la compra i, en acabar, no he pogut resistir la temptació de travessar els túnels, que només havia visitat en obres. Exactament, he tardat dos minuts entre el pinar d’Asensi i l’Estepar, pel cor de la muntanya i deixant de banda el barranc, dels embussos, de la natura, de la Batalla.

Demà dissabte passaran encara més coses. La Fira de Cocentaina, que és un poc meua, arriba atemorida per l’alerta taronja per forts aiguats. L’avís és de risc de 140 litres per metre quadrat en menys de 12 hores. Ai dels socarrats, i dels que van a la fira a fer negoci. Si plou com diuen, impossible firar.

Per cert, encara no vos he dit quina és la notícia més important del dia. Me la guarde, però podeu imaginar que parla de Mariola.

C2, final de trajecte; s’apropa un altre viatge

No estem acostumats a desfer-nos d’allò que ens acompanya en el dia a dia. Jo almenys estic just aprenent ara. Esta nit he rebut la confirmació: tenim comprador per al cotxe (en realitat, pràcticament el regalem), és imminent. El nostre C2 no és el nostre Curro, però ens ha acompanyat tantes i tantes vegades al llarg dels últims set anys. Recorde la primera escapada a Galícia, se’ns va fer de nit a una platja de l’Estaca de Bares. Ens vàrem quedar a dormir allà mateix, en un càmping improvisat sobre la sorra. També recorde el control d’alcoholèmia a Barcelona. Plovia a mars i vàrem agafar el cotxe per anar al centre des de l’hotel. Al tornar, amb dos copes, em van parar per primera vegada i vaig donar positiu. Però la multa més dolorosa va ser doble i corrupta: la de la Policia eslovaca, a la frontera amb Hongria i Eslovàquia. Quin viatge, 6.000 quilòmetres en menys d’un mes, per França, Itàlia, Suïssa, Liechtenstein, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Alemanya. Curiosament, Munic va ser la nostra última parada en aquell viatge inconscient. També la de l’últim trajecte important del Citroën, que mai ens va deixar tirats 200.000 quilòmetres i molts viatges a Múrcia després. Eren les 4 del matí, sonava Manel i vaig acompanyar a Mariola a l’aeroport de l’Altet. Sense el C2, algú altre m’acompanyarà a mi a l’aeroport. Més prompte que tard.

12 hores

L’altre dia comentava satisfet els dotze minuts que tarda en portar-nos el metro, des de Neuperlach al centre de Munic. Hui, maleïsc les dotze hores en que al final es converteixen el viatge des d’Alemanya a Alcoi. Les dos de vol, més la facturació, el viatge a Memmimgen, el metro, el matinar, el transport entre Alacant i casa… sort que tenia el cotxe aparcat en un d’estos pàrquings de low cost que han aflorat als voltants dels aeroports. En fi, anit (després de treballar) vaig acabar rendit, i hui em fa mal tot el cos. Almenys que servisca d’alguna cosa la festa.

La tardor

És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.