Tagged: comentari

Periodisme de quatre parets

Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.

Passar per l’anella de Ryanair

Volar amb l’aeorlínia de baix cost Ryanair i acabar satisfet és com fer un pleno en la Quiniela, gairebé impossible. La immensa majoria dels que volem amb certa regularitat en som conscients, i alguns fins i tot tractem d’evitar-la sempre que ens és possible, però al cap i a la fi molts passem per l’anella de Ryanair perquè no tenim remei. És a dir, sovint volar amb Ryanair és simplement perquè fer-ho amb una altra línia seria impossible, econòmicament o per falta d’oferta.

Això sí, n’hi ha dies i dies. El meu dissabte passat va ser dels dolents, de veritat. Ja pràcticament esperava la trompada de tocar terra, a l’aeroport de Memmingen (l’enganyabobos amb que venen la destinació Munic) quan una espesa boira va fer repensar la maniobra al pilot, que va decidir tornar a l’aire en l’últim sospir. La seguretat és el primer, vaig pensar. El que no vaig endevinar és que Ryanair no estava disposada a cremar gasolina mentre escampava la boira del matí per a fer un segon intent, ni tampoc a pagar l’extra que els haguera suposat prendre terra en l’aeroport principal de Munic. Al final, resignat, vaig descobrir com ens van aparcar a 200 quilòmetres de la nostra destinació a l’aeroport regional de Friedrichshafen, en la frontera amb Suïssa i amb semblants condicions climatològiques.

Per si fora poc, Ryanair es va comprometre a dur-nos a Memmingen (que no a Munic on molts ja havíem comprat i perdut un segon passatge en bus), però no abans de tres o quatre hores. La desesperació i les presses d’alguns, sota amenaça de perdre un dia complet, ens van portar a llogar uns pocs cotxes per a fer el recorregut a Munic pel nostre compte.

No cal que done detalls d’una història que va acabar feliçment (Mariola, Oktoberfest i tal i tal), amb retard de dos hores i un suplement de 40 euros sobre la fantàstica oferta de volar a Munic per 50 (i 50 de tornada, sense dreta a facturar equipatge). La pregunta que em faig és, no haguera sigut millor acabar pagant un preu superior per volar directe a l’aeroport de Munic amb una altra companyia, diguem normal? No ho sabré mai, perquè estic convençut que a la propera els cants de sirena de Ryanair acabaran per seduir-me.

De ‘dulzainas y tabales’

Compartisc amb la meua amiga Lídia pensaments sobre lo coenta que pot resultar la societat alcoiana. I compartisc també amb ella que no podem quedar-nos amb els braços creuats. A tots els que creem que una altra alcoiania és possible, ella hui ens ha fet un xicotet present: ens ha regalat una contraportada del Ciudad en la nostra llengua. Potser algú pense que és un tema menor, però a mi m’ha ensucrat el matí llegir-me el seu article sobre dolçaines i tabals.

¿Qué es noticia y qué no?

Hoy nos hemos encontrado con una noticia por casualidad. Saliendo de una presentación en el campus de la Universidad en Alcoy a la que nos habían invitado a los medios locales, hemos tropezado con otra presentación, la de un proyecto de final de carrera, cuanto menos curioso.

El asunto tenía poca molla, simplemente era una colección de sombreros muy rockeros, realizados por una estudiante de Diseño Industrial. La presentación, entre amigos en la cafetería de la uni.

Pero lo hemos visto, el grupo de periodistas, y algunos hemos convertido lo simple en noticia. Por lo impactante de la imagen, por diferente, porqué los sombreros merecían la pena, porqué así lo hemos decidido los gatekeepers.

Pero, ¿qué hubiera pasado si no nos hubiésemos cruzado con los ocho sombreros? No habrían sido noticia y en su lugar la fotografía de mañana de algún medio local se hubiese dedicado seguramente a algún concejal de poca monda con ganas de figurar.

Paradójicamente, ahora que tenemos más herramientas que nunca para comunicar, que la audiencia crece, que estamos más preparados y la comunicación importa más, los periódicos se quedan sin papel, las redacciones sin personal y los medios nos semejamos cada día más los unos a los otros. Los periodistas ya no somos periodistas, somos maquetadotes, transcriptores, locutores… somos autómatas.

En fin, me he quedado tan mosca que he decidido no dar en ARAMULTIMÈDIA la (foto)noticia de los sombreros. Se la dejo a mi compañero Xavi Terol, que ha sido el primero en llegar. Yo rebuscaré en la calle alguna otra historia que merezca la pena contar, una de tantas y tantas que suceden a diario y se pierden sin que ninguno de nosotros se inmute lo más mínimo. Lo de dejársela a Xavi no es por solidaridad, es por cabreo, de ver lo petardos que somos a veces los periodistas.

Plens municipals

Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.

Moral i valeriana

Només un punt en tres partits per a l’Alcoyano en el retorn a Segona Divisió 40 anys després; ja queda ben clar que el Collao patirà de valent al llarg de tota la temporada. Això sí, les actuacions que estem veient fins ara ajuden a allargar la llegenda del Deportivo Alcoyano.

En Copa va caure davant l’Hèrcules amb dos penals en contra en dos jugades consecutives i al partit de lliga contra el Xerez li han anul·lat tres gols. I més, a Las Palmas van perdre en el minut 89. Així som els de l’Alcoyano, com el simpàtic de la classe: que farà molta gràcia però passa la mà per la paret.