Tagged: sant jordi
Diari de la Festa des de la cuina: la Nit de l’Olla
La Festa, la que s’escriu amb majúscula, ja ha començat. I ho ha fet de l’única manera possible: amb mig poble cantant un himne, el de la Festa -ja veureu com al final acabeu fartets-. No em queixe, si tenim en comte que el meu lloc a eixes hores era la cuina de la filà, he fet una escapada ràpida per a cantar, o més bé per a fer un parell de fotos diferents de gent cantant. No sóc de bona veu. A l’hora de la veritat, en qualsevol cas, estava allà on se m’esperava, que era emplatant taretes alcoianes. Des de faves o callos a albondiguetes de carn. I lo millor de tot, servint Olleta alcoiana, imprescindible la Nit dels Músics. Dic que ha estat el millor replicant un home de filà que ha entrat en la cuina per a felicitar al cuiner. “De maravilla”. Jo, que tota la vida he fugit de l’Olla -fresols, carnsalada, botifarra, penques…-, no he pogut resistir la temptació de seure en un racó a última hora de la nit per a estacar-me un bon plat. Tenia raó l’home, he gaudit de l’Olla com si fora un plat de marisc, coses de la vida. En fi, és vora la una de la nit i abans de sis vull estar a la plaça per al primer acte fester -la Diana-. A les set m’esperen, una altra vegada, a la cuina. Demà hi ha esmorzars, dinars, sopars, menjadors i particulars pendents de les nostres bajoques farcides.
Cantant l’Himne
Comença la Festa
L’Himne, des de la distància
Plat d’olla
Diari d’Oktoberfest (II): Sant Jordiet@
Avís: d’interés estrictament local (més enllà del port d’Albaida i la Carrasqueta aquest post pot resultar inintel·ligible o directament ridícul. És el que té l’alcoiania)
Dia D, Hora H. Plovisqueja. Malgrat tot, el carrer està ple de gent que espera sota els paraigües. És el pes de la tradició. Sona la música. Apareix un xiquet vestit de monjo dalt d’un cavall. Porta una túnica negra i groga. Inconfusible, és el Münchner Kindl. O el que és el mateix, el Xiquet de Munic. No podia ser altre, per a obrir la desfilada de la Festa de la Cervesa, a la ciutat dels monjos. Els Mönchen, els frares, ja vivien a la vora del riu Isar el dia que Enric el Lleó va voler-hi construir un pont, el 1158. Més de 800 anys d’història, amb el monjo com símbol de la ciutat.
L’Oktoberfest, més de dos segles de celebració, simplement ha fet una adopció de la figura. Un moment! Sota la caputxa del xiquet, albire una pell fina i blanca, una figura esvelta, crescuda, i els cabells llargs i rossos, com els d’una xiqueta. Ach so, és una xiqueta! Aclarim-se: el monjo ja no és un monjo, és un xiquet; el xiquet ja no és un xiquet, és una xiqueta. I què passa amb el personatge que veiem representat als llibres d’història? O amb la mateixa escultura de l’Ajuntament? Mire a banda i banda del carrer, però ningú no s’escandalitza. No escolte crits en el cel, envoltat que estic i tot de festerets.
(Múnchner Kindl a l’Ajuntament de Munic. /SVEN TESCHKE CC)
Sé que algú més intel·ligent que jo em va dir una vegada que les comparacions són odioses, sovint distorsionen la realitat. Però aquesta no me la puc evitar: és tan gràfica com necessària. Pense en Alcoi, en la Nostra Festa, el Sant Jordiet i els Senyors del pinganillo, els que baixen per Sant Nicolau 22, 23 i 24, ara i sempre. En ells, i en elles, les del confeti amagat sota el cardat alcoià. Me’ls figure contemplant l’escena escandalitzats. Una dona fent de Mossèn Torregrossa. O pitjor encara, una xiqueta fent de Sant Jordiet. Porno dur.
Parlant de dates. Hui, Dia D, és dissabte, 22 de setembre de 2012 i celebrem la boda del rei i la reina, que va tindre lloc el 12 d’octubre. I no passa res. L’any vinent el Dia D serà 21 de setembre, i el següent 20 i en uns anys 16. El que importa no és el dia i l’hora exactes en què es van casar, el que interessa és que la commemoració de l’enllaç siga dissabte i que l’estiu encara no haja acabat. O siga, que la festa comence en cap de setmana i abans que vinga el fred.
I podríem comentar la participació de la dona (en igualtat de condicions, naturalment), la dels estrangers (ja sabeu que m’he comprat un Lederhose), el negoci turístic (sis milions de visitants de tot el mon)… però, és cert, això sí que seria anar massa lluny amb les comparacions.
En qualsevol cas, em quede amb la fotografía de la xiqueta fent de xiquet, vos la envie i vos done garantia de que no hem patit l’apocalipsi.
Quadern de Jordi Orts 