A la nostra arribada a Hanoi, fa un parell de nits, vàrem tindre un creuament de mirades molt especial. Fou a un restaurant tradicional del centre. El fet de vindre a Àsia en un viatge de cinc setmanes ens permet buscar llocs per menjar millors que els que trien la majoria de viatgers de llarg recorregut, amb pressupost ajustat, si bé el mateix motiu no ens fa possible escollir un restaurant de gama alta de seguit, tal i com fan els turistes més acomodats que viatgen per uns dies. Sense fer ascos, ni Mariola ni jo -especialment en el meu cas- som grans aficionats a la gastronomia asiàtica, pel que en aquesta primera ruta, diguem-ne, estem fent una aproximació a la veritat. Això suposa que, una vegada arribats a una ciutat tan peculiar com Hanoi, necessitem els 20 minuts de rigor, per a passar una revisió ocular prèvia als locals que més ens criden l’atenció per a menjar -ajudats per descomptat per la nostra guia-. Ens interessen, generalment per aquest ordre, condicions higièniques -ens anem flexibilitzant-, preu ajustat i menú. L’altre dia, la nit de debut a Vietnam, estàvem necessitats d’alguna cosa realment bona, pel que no ens vàrem conformar amb el primer xiringuito recomanat per la Lonely. Teníem gana i vàrem buscar restaurant a consciència. Després de dos quarts de passejar carrers amunt i avall, finalment ens vàrem decidir per Pineapple, un petit i acollidor restaurant, net i amb una carta variada a preus convenients. Un Top Choice, una elecció günstig que en dirien a Munic. El bueno, bonito, barato de tota la vida. El que jo ara contaré sembla una exageració, una casualitat infinita, però és una història verídica, fou la nostra sort. Allà estàvem nosaltres sopant, meravellosament per cert, els nostres plats de pollastre, pato i arròs. Gaudint d’una cervesa Tiger envoltats per clientela occidental. El local, petit, estava sol·licitat, i les dos cambreres s’afanyaven a servir somrients les comandes des de la cuina, travessant l’estret passadís que la separava del menjador en una forma constructiva molt característica al centre històric de Hanoi. Al carrer, com no, el soroll era fortíssim, amb tot de motos, taxis, bicis i joves locals gaudint de la nit de dissabte. Molta polseguera, escenari gris. És a dir, tot allò que un imagina quan pensa en una metròpoli asiàtica. No hi havia finestres, ni portes, sinó que estàvem en contacte directe amb el carrer, pel que Mariola veia directament el que ocorria a l’exterior. De sobte, la vaig veure somriure sense motiu aparent, bocabadada. “Què fort!”, va exclamar. I es va alçar de la cadira com per a tractar de seguir amb els ulls al personatge tan especial que acabava de veure. No va fer falta, aquest es dirigia cap a nosaltres. Finalment, fins i tot va entrar a sopar al mateix local. No vaig arribar a temps de poder fotografiar-lo, ni de demanar-cap autògraf. Llàstima. Només el vaig veure fugaçment creuar l’habitació, entre les cames dels nostres veïns de taula. Arrimat a la paret, per a no cridar massa l’atenció, directe a la cuina. Era gran i es desplaçava tranquil, sense pressa. Jugava a casa. Mai havia vist un ratot tan elegant.