Mencionar aquesta història ara fa uns dies haguera sigut totalment innecessari, directament imprudent. Ara, que tot ha anat rodat i que només ens podem queixar d’un dolor terrible a tots i cadascun dels músculs del cos, és el moment. Tot va començar fa uns mesos, en conèixer l’existència d’una muntanya que alçava més de quatre mil metres sobre el nivell del mar a l’illa de Borneo. El mont Kinabalu, terra sagrada, el pic més alt de tota la regió i, per si fóra poc, relativament senzill d’escalar fins i tot per a muntanyers sense massa experiència. Tot de cara doncs, com per a tancar una reserva de guia i permís per a pujar-hi enmig del nostre viatge. Possibles amenaçes: el mal d’altura, les habituals tormentes tropicals que dificulten l’ascens i, en principi, poca cosa més. I dic a priori ja que la llei de Murphy es va deixar veure fa poc més d’una setmana, dos dies abans de començar el viatge. Ho va fer en forma de tendinitis al tendó d’Aquiles (el meu), dolorosa i no diagnosticada fins el quart dia de ruta. Sí, mare, després de molt de patir caminant, amb el peu inflat com una botifarra i totalment desesperat, vaig acabar per sucumbir i visitar d’urgència una clínica de fisioteràpia en Singapur, costara el que costara. Molt barata, per cert, ha eixit finalment la broma, en tots els sentits i més encara si tenim en compte que, de veritat, escric aquestes línies a mitjanit després de completar feliçment el trekking de vint quilòmetres, anada i tornada, per a tocar el cel en forma de pic de 4.095 metres. Aquesta és de fet la notícia, que ho hem aconseguit, i a hores d’ara una sensació de satisfacció ens acompanya junt amb moltes altres, de tal forma que segurament hui dormirem de bé com no ho hem fet en els últims mesos. Aviat espere recobrar energies com per a donar detalls, o potser inventar alguna cosa al voltant del mític Kinabalu, però de moment adorne el quadren de viatge amb dos imatges. La primera, i sense que servisca de prepcedent, nostra, a dalt del tot en arribar la passada matinada. La segona, allò que han vist els nostres ulls des d’allà amunt amb les primeres llums del dia.