Qui conega el popular mercat nocturn de Chinag Mai sap que allà un passa una estona torbat, entre artesania tailandesa, falsificacions vàries, sucs de fruita o parades de massatges als peus. Al no menys reconegut mercat nocturn de Luang Prabang, a Laos, els productes d’artesania són un xic diferents i les samarretes-souvenirs no són de cervesa Tiger sinó de Lao. Similars són els mercadets a la nit a Cambodja, Vietnam o altres racons del sud-est asiàtic. Com que no li he fet massa cas a la guia de viatges, i atesa l’experièncua prèvia, és el que esperava trobar-me aquest vespre quan hem fet cap al mercat de Kota Kinabalu. Però això ha estat tan gran l’impacte. Cap paradeta de les previstes, i un mercat d’aliments genuí i atapeït com regal a la vista (no tant a l’olfacte). Així, més o menys: vora mar, el sol cau i arriba la foscor. Olor a sal, i sang d’animals mort. També a espècies i a fruita, tot barrejat. A suor. Peixos i mariscs de tota classe, de mil colors, diferentes famílies i grandàries. Gambes, calamars, tonyines, espècies desconegudes… Gens de gel, poca higiene (la possible). Sensacions fantàstiques, encontrades. Colps de ganivet sobre la fusta, talladors de peix com més allà també n’hi ha, menys, de carn. Carn de pollastre, una llàstima que no siga tan fresca. Patida més bé, després de massa hores sense fred ni cap altra cura. Carn morta caminant cap a la putrefacció, si cap comprador no posa remei aviat. Diumenge a la nit, mercat ple de xiquets. Garantia de soroll i d’alegria. Al fons, parades de fruita tropical. Quin goig. I més a lluny encara, fum. Sí, fum i olor, ara, a torrat. És el mercat filipí, una cosa pareguda a l’àrea de restauració. Allà on un menja el peix fresc de la casa passat per la graella. Hem estat temptats de seure-hi i gaudir-ne però la fumaguera i la covardia ens han disuadit. Un altre dia farem mercat, potser.