Poc amic d’etiquetes i llistes com són, vinc de visitar de nou les cascades de Triberg. Fins i tot he hagut d’esmentar a la meua gent allò de les ”cascades més altes” d’Alemanya. Em sóna molt malament. El bosc a Triberg, haig de dir, és agradable, com la natura i les caigudes d’aigua. Això i poc més, unes caigudes amb diferents plataformes i un desnivell acumulat de 180 metres. Amb Krimml, al parc nacional de Hohe Tauern a tocar del Tirol (”les cascades més altes d’Àustria”), em passa una cosa semblant, tot i que s’ha de reconèixer que aquelles cascades porten molta més aigua i tenen un desnivell tres vegades superior al de Triberg. Hui, però, toca visitar per primera vegada les del Rin. No tinc massa esperances. He somiat amb Iguazú, Niagara, les Victòria, el Salto del Ángel… fins i tot he escoltat de boca d’algun company que, per a veure’n de veritat, a Europa, cal anar-hi a Islàndia. Mentre hi pense aparquem el bus a la vora del castell de Laufen. La natura no sembla espectacular en aquest cantó de Suïssa. Baixa el grup, passem per caixa i anem passejant cap al castell. Sembla que aviat un tallat ens convidarà a seguir avançant en vertical. S’escolta aigua. Es respira humitat. En efecte, uns metres més endavant, el Rin apareix al nostre davant, i, reconec, és una altra cosa. El que veig és una boca grandíssima, aixeregada, que tracta de beure’s tot d’un un cabdal d’aigua impensable, un riu que sembla arribar a la zona amb presses, creixent sense parar, regat pels Alps i pel llac de Constança. Ara sí, tinc la sensació, que estic veient unes cascades a Europa. Clar, no conec les de veritat. No vull imaginar com d’impressionants han de ser.

Més informació

Web de les cascades del Rin, en alemany i en anglès