Quan em sento ofegat pel bombardeig informatiu al que em tenen sotmés -els tossuts que s’afanyen a fer-nos moure al ritme dels mercats-; quan ja quasi estic a punt de capitular i donar per bona qualsevol retallada al benestar social i els serveis públics que vinga imposada; quan ja ho tenen a punt amb mi… aleshores trobe també la medicina, contra el periodisme, en el Periodisme.

D’allò que fa que recupere el seny en dic articles esclaridors, i seuen damunt mateix dels articles que tant em recremen cada dia: els monòtons, conformistes, interessats… Aquest dimecres m’han donat llum, en particular, estos: Que si un directiu del Banc Santander s’ha jubilat amb una pensió de 63 milions d’euros, que si Isidre Fainé s’ha mantingut el sou en 2,7 milions d’euros a l’any com president de la Caixa, que si a les universitats alguns equips directius segueixen disparant amb pólvora de rei mentre ofeguen a la comunitat universitària, que si a València càrrecs del PP segueixen fent-se rics en política…

Com no, desperte. Primer em reconcilie amb allò que estime i després maleïsc a tots aquells que ens volen rebentar mentre segueixen mirant-nos des de dalt i rient. Així no ens faran capitular.

(Ups, oblidava que el Periodisme alimenta de moltes maneres… també entra per la vista! Gràcies Manel)