Tagged: l’informatiu

La insuportable indiferència del valencianisme

Amb el retard lògic que imposa la distància, este dilluns he conegut el tancament de l’Informatiu. Segurament peque de presumptuós, però m’agradaria pensar que l’Informatiu ha estat a València i l’Horta el que ARAMULTIMEDIA va voler ser a les Comarques Centrals i ha acabat sent per a l’Alcoià i el Comtat. És a dir, una altra forma de fer periodisme, des d’una òptica progressista i allunyada dels poders tradicionals, des d’internet i, naturalment, en valencià. Sense sectarismes, res de la trinxera de temps passats, sinó amb total naturalitat i des d’una visió senzillament inexistent als mitjans tradicionals del País Valencià.

Per això hui no puc sentir més que indignació, que no sorpresa. Llàstima de comprovar com, efectivament i com bé diu el company Juan Enrique Tur – pare de la criatura-, a València com a les Comarques Centrals n’hi ha molt col·lectiu al que se li ompli la boca en parlar de suport a la llengua i la cultura dels valencians, però manifesta una incapacitat total a l’hora de passar de les paraules als fets.

No vull escriure, des de Munic i amb una mirada distant, l’enèsim article recordant que els periodistes no podem passar de l’aire, per molt que de nou és una visió compartida amb el mateix Juan Enrique.

És més, si bé és cert que l’Informatiu sempre va confiar en la publicitat com una via suficientment sòlida per a donar-li continuïtat al seu projecte, mentre vaig romandre al capdavant d’ARAMULTIMÈDIA mai vaig creure al 100% en eixe camí, amb el que personalment ja havia entropessat -en termes econòmics- uns anys enrere amb Alcoidigital.

Més enllà de sentir en la pell pròpia l’amargor del company Tur pel tancament de l’Informatiu, més enllà de lamentar la pèrdua d’un mitjà clarament alternatiu, una referència per a saber allò que realment ocorre en el Regne de Rita, el que lamente en aquest moment és que, malgrat les experiències a les que ens venim enfrontant des de fa temps, els valencians seguim sent manifestament incapaços de valorar allò que tenim. I el pitjor de tot, ni tan sols eixa petita part de la societat que suposadament està més sensibilitzada amb la protecció i promoció de la llengua i la cultura autòctones dels valencians, és capaç d’obrar en conseqüència en la majoria d’ocasions allà on se la reclama.

Eixa és almenys la sensació amarga que em queda una vegada més, pel que fa a la promoció dels mitjans de comunicació en valencià -casualment o no, progressistes-. Uns mitjans que, per si fora poc, al menyspreu de les autoritats autonòmiques i de la majoria dels poders municipals -especialment allà on governa el PP-, hem d’afegir la insuportable indiferència amb que ens tracten a sovint des del mateix cor del valencianisme.

No mire a ningú i vos mire a tots, alliberat com estic d’obligacions i de temors, vos assegure que de palmadetes en l’esquena i felicitacions els professionals del periodisme no passem el dia. Hui ha sigut l’Informatiu, tan de bo demà no siga Comarcàlia, ARAMULTIMÈDIA ni ningú altre.

Anuncis

Periodisme, sempre

Quan em sento ofegat pel bombardeig informatiu al que em tenen sotmés -els tossuts que s’afanyen a fer-nos moure al ritme dels mercats-; quan ja quasi estic a punt de capitular i donar per bona qualsevol retallada al benestar social i els serveis públics que vinga imposada; quan ja ho tenen a punt amb mi… aleshores trobe també la medicina, contra el periodisme, en el Periodisme.

D’allò que fa que recupere el seny en dic articles esclaridors, i seuen damunt mateix dels articles que tant em recremen cada dia: els monòtons, conformistes, interessats… Aquest dimecres m’han donat llum, en particular, estos: Que si un directiu del Banc Santander s’ha jubilat amb una pensió de 63 milions d’euros, que si Isidre Fainé s’ha mantingut el sou en 2,7 milions d’euros a l’any com president de la Caixa, que si a les universitats alguns equips directius segueixen disparant amb pólvora de rei mentre ofeguen a la comunitat universitària, que si a València càrrecs del PP segueixen fent-se rics en política

Com no, desperte. Primer em reconcilie amb allò que estime i després maleïsc a tots aquells que ens volen rebentar mentre segueixen mirant-nos des de dalt i rient. Així no ens faran capitular.

(Ups, oblidava que el Periodisme alimenta de moltes maneres… també entra per la vista! Gràcies Manel)