Tagged: mirades d’ara

El doble llenguatge dels polítics

Els polítics de hui en dia es queixen del desprestigi de la política. La major part del temps no tenen raó. He escollit esta imatge de Francesc Camps a Ontinyent en març (feta pel mateix Partit Popular), acompanyat de la que era l’alcaldessa, per a reflexionar sobre els polítics actuals i el seu missatge de propaganda que no s’ajusta a la realitat.

En la foto veiem com un home major li estén la mà amb gana al president Camps, que el correspon amb un somriure de complicitat, el qual, amb els fets consumats, es revetlla de cinisme. Una senyora del poble i la mateixa alcaldessa s’ho miren plenes d’orgull , en una escena que només ens deixa guanyadors: el poble d’Ontinyent. I és que acaben de presentar el projecte d’hospital amb una inversió de 33 milions d’euros.

Han passat sis mesos i escaig de la foto i ens trobem hui amb l’anunci de la Conselleria de Sanitat que no té diners per a pagar medicaments i que no pot mantindre els serveis sanitaris públics als seus nivells actuals. Tampoc no faran de moment l’hospital d’Ontinyent, el de la imatge de la victòria, que ara és de la burla.

Em pareix el més normal que aquell veí li estirara la mà content i pagat al seu president, però no entenc com va actuar el senyor polític aquell dia, de precampanya electoral, amb eixe somriure tan contundent. L’estructura de l’Estat del Benestar s’ensorra al País Valencià, però això no ha succeït de la nit al matí. Portem tres anys llargs de crisi econòmica i els polítics han sabut sempre que els números no els quadraven i que els retalls són inevitables (on es talla és una altra història). Aleshores, per què ens han vingut enganyant durant tant de temps i han fet com si res no passara? Senyor Camps, i vostè de què es riu en esta foto?

I encara tenen la barra de demanar-nos respecte a l’exercici de la política i ens volen prohibir la indignació. D’això res, el que hauríem de prohibir-los a vostés és el doble llenguatge i passar-los factura per la seua irresponsabilitat continuada.

¡Viva la solidaridad internacional! … y la gente que hace cosas

Pese a no poder acudir a la presentación, esta semana pude contactar con el historiador alcoyano Àngel Beneito, que acaba de publicar un segundo libro sobre el Hospital Sueco-Noruego que se montó en la ciudad durante la Guerra Civil española.

Me fascina lo que el pueblo escandinavo hizo por el mío en la guerra, y me encanta conocer detalles gracias a un historiador local, que resulta ser un hombre alto y apacible al que recuerdo como vecino y, lo más importante, como profe. Sí, a Àngel Beneito lo recuerdo a duras penas en mi primer curso de secundaria, batallando contra viento y marea para captar un ápice de nuestra atención, pero especialmente por despertar mi interés por la Geografía en el último curso de bachillerato, en el Instituto Andreu Sempere de Alcoy.

Después de toda la vida enseñando, no sé si mi profesor ha dejado de pelear cada día la batalla de las aulas, aunque por lo que veo no ha dejado de trabajar. Espero poder hacerme con un ejemplar de su libro. Éste es el reportaje que escribí para EL MUNDO, todavía desde Munich (sí, pido perdón). Las fotos me las pasó el mismo Àngel:


Alcoy rememora la solidaridad escandinava

Tras poner el foco sobre lo que fue el Hospital Sueco Noruego de Alcoy con un primer libro en 2004, el historiador alcoyano Ángel Beneito -esta vez acompañado por el nórdico Jon Olav Myklebust- profundiza en el tema con una segunda obra.

En un sentido acto celebrado esta semana, Ángel Beneito y Jon Olav Myklebust presentaban en Alcoy el libro Escandinavos en Alcoi: solidaridad internacional en tiempo de guerra, precisamente en el edificio Viaducto del campus de la UPV, el mismo inmueble que aún por estrenar se convirtió en hospital de sangre en la primavera de 1937, en plena Guerra Civil, gracias a la aportación de fondos y personal sanitario escandinavo.

A diferencia del primer libro, más genérico, el de ahora se basa en “las memorias y vivencias que escribieron tres médicos noruegos que estuvieron en el hospital” alcoyano, tal y como explica el coautor. También se construye a partir de la correspondencia con el Comité de Ayuda que permitió la puesta en marcha del hospital y del diario del director médico.

Unos testimonios inéditos, de vital importancia para comprender lo que realmente significó el Hospital Sueco Noruego, tanto para la población civil y los soldados locales, como para el personal escandinavo desplazado.

“Los informes, las cartas y el diario que el director médico del hospital escribió durante su estancia en Alcoy han puesto al descubierto la parte más humana de esta historia de solidaridad”, señala el propio autor, cuya obra se completa a partir de abundante material gráfico, en algunos casos inédito.

Con la publicación de esta obra, basada en otra eminentemente científica editada en inglés en 2009 gracias a la colaboración bilateral, Alcoy recupera un pedacito de historia, a la vez que estrecha sus lazos de unión con el pueblo escandinavo.

No en vano, la presentación del libro estuvo acompañada de un simbólico pero emotivo acto en el antiguo hospital: la reposición de algunos rótulos que rememoran la solidaridad escandinava para con Alcoy. El de ¡Viva la solidaridad internacional! preside desde esta semana el salón de actos de la escuela universitaria.

Además, el acto contó con la participación de algunas personalidades significativas. Es el caso de Paco Aura -combatiente republicano y alcoyano superviviente del campo de concentración de Mauthausen- o Pilar Pastor -enfermera del entonces hospital de sangre. También tomaron parte los cónsules generales de Noruega y Suecia en Alicante, así como representantes de las comunidades escandinavas en la provincia y algunos invitados llegados a propósito desde el norte de Europa.

El Hospital Sueco Noruego de Alcoy
Tras el inicio de la Guerra Civil española en 1936, se formaron comités de ayuda a la España republicana, tanto en Suecia como en Noruega. El movimiento de solidaridad escandinava movilizó a sindicatos, partidos políticos e incluso entidades cívicas o religiosas.

Con las recaudaciones compraron medicinas, ropa y alimentos que fueron enviadas a España con el fin de socorrer a la población civil. Asimismo, en la primavera de 1937 decidieron montar un hospital de sangre con 100 camas de capacidad, con la condición de que fuese en un lugar alejado de los frentes de combate.

La entonces ministra de Sanidad de la República, Federica Montseny, les ofreció la sede de la Escuela Industrial de Alcoy, un edificio civil todavía por inaugurar y en una localidad estratégica de importancia relativa, aunque alejada de los combates.

La expedición escandinava estuvo formada por unas 30 personas que trabajaron en Alcoy por unos meses, hasta su retirada y la asunción del hospital por personal español. Durante el tiempo que estuvieron en la ciudad, atendieron a 1.224 pacientes, de los cuales solamente siete murieron.

Al marcharse, dejaron el hospital de sangre -para entonces con casi 1.000 camas- en manos del prestigioso doctor Manuel Bastos Ansart, pasando a denominarse Hospital Militar Base. Estuvo en activo hasta octubre de 1938, cuando fue bombardeado. Unos meses más tarde y con el fin de la contienda, paso a funcionar como prisión y no fue hasta 1943 cuando el edificio llegó a manos del Ministerio de Educación para convertirse en aquello para lo que realmente nació: Escuela Industrial.

Indemnitzacions indecents

El de hui és un article d’ARAMULTIMÈDIA que ve a compte del cabreo de comprovar com els alts càrrecs que han fer caure les caixes com la CAM encara se’n van a casa amb les butxaques plenes. Per cert, El Roto m’ha ajudat a il·lustrar de categoria amb la seua vinyeta del dia a EL PAÍS.

Indemnitzacions indecents

Fa escassament un any Roberto López Abad era un alcoià il·lustre i respectat que deixava la CAM camí de la direcció general del que havia de ser un important banc espanyol nascut a partir d’una gran fusió.

Uns mesos més tard i amb la CAM intervinguda pel Banc d’Espanya per la fallida econòmica a la que s’exposa, l’executiu passarà a la història com el director de l’entitat que la va conduir al fracàs més absolut.

Un director general de la CAM que se’n ha anat per la porta de darrere, sense donar explicacions per haver exposat l’entitat a un risc econòmic inassumible, per haver-la lligat al fracàs de la rajola, als projectes faraònics d’uns polítics corruptes i ineptes…

Però el més fort de tot, Roberto López Abad passarà a la història per ser el capità que va abandonar un vaixell enfonsat i va cobrar quasi sis milions d’euros de recompensa. Sí, sis milions. És la quantitat rebuda per la seua prejubilació, just a temps, i pel pla de pensions que li ha quedat.

Els sis milions de López i els tants altres rebuts per directius fracassats al llarg dels últims mesos són premis lamentables per haver conduït al desastre a les seues respectives empreses. Però el més lleig de tot és que aquestes indemnitzacions ofensives es produeixen en entitats com la CAM mentre cada dia són centenars de clients de la casa els que senten l’amenaça de perdre els seus habitatges, dret fonamental, perquè no poden fer front a les seues hipoteques.

A tots ells, la llei els adverteix dels riscos de contractar un préstec i els denega accions tan lògiques com el pagament per dació; a Roberto López Abad, com a altres, la llei els empara i els desitja bon viatge mentre preparen les maletes amb les seues indemnitzacions infinitament més indecents que ajustades a dret.

El Poble del Costat

Dijous en la nit començava un nou programa a Canal9, cadena que fa anys que no veig per la nefasta qualitat del 99% dels seus continguts i la manipulació lamentable de la seua línia editorial. De totes formes, el programa en qüestió apuntava a Alcoi i Cocentaina, pel que me l’he mirat este divendres per internet. Mira per on, la sensació que em deixa el primer episodi de Poble del Costat és diferent a la que m’havia imaginat. Sense grans alegries, Canal9 és Canal9, però he pensat que tocava fer una breu crítica a ARAMULTIMÈDIA:

Rotem gamba junts

Jugar amb els tòpics sempre és jugar sobre segur. Eixa és la principal basa de Poble del Costat, el programa de Canal 9 que va començar este dijous en la nit parlant d’Alcoi i Cocentaina (ja pot vore’s complet a internet) i que, malgrat tot, s’ha destapat en l’episodi pilot com una sorpresa agradable.

Paco Morrió ens va oferir 25 minuts de bon humor, al que tan poc acostumats ens té una cadena especialista en posar de mal humor. Comèdia xovinista pura i dura però feta a peu pla, sense bufons ni massa focs d’artifici. Tot al contrari, amb protagonistes de carrer, als que la pantalla de TV porta un temps donant-los el pes dels programes de la nit.

Al cap i a la fi, el millor del primer Poble del Costat no és que haja parlat de la Font de les mosques, dels inventors del cafè licor, de la millor Fira o les festes més grans del món; de si els alcoians roten gamba quan mengen sardina. Tampoc els records per a Gustavo Pascual o per als orígens dels malnoms, sempre apetitosos per al gran públic. El millor, sense cap dubte, són la falta de pretensions especials i la voluntat de mostrar-nos en pantalla que en realitat no estem tan a lluny com a vegades nosaltres mateixos pensem, caragols i socarrats.

Per cert, si Canal 9 dedicara més esforços a fer-nos passar una bona estona al sofà de casa, la fortuna que ens costa mantindre-la en dansa estaria prou millor invertida que ara.

Carril bici, problema de costeres?

Ja fa dies que volia parlar a ARAMULTIMÈDIA de l’ús de la bicicleta a Alcoi. És evident que no és ciutat per a bicis, però amb un poc de voluntat es podria fer alguna cosa per a promoure la mobilitat sostenible, i també les bicis. El cas és que he escrit una petita provocació que he publicat aprofitant el Dia de la Mobilitat i un anunci del Govern local:

 

Carril bici, problema de costeres?

Alcoi no és ciutat per a moure’s en bicicleta. O això és almenys el que, estic convençut, pensa la immensa majoria de la població. En conseqüència, ens trobem que resulta pràcticament impossible fer servir la bici per a substituir qualsevol altre mitjà de transport, ja siga pel risc de multa en cas de rodar per una vorera o de mort per atropellament en cas d’optar per la calçada.

Sense ser un especialista en la matèria ni tampoc pretendre-ho, a base de viatjar i viatjar te’n adones que si Alcoi no és ciutat per a les dos rodes (sense motor) és per les costeres, sí, però també per comoditat, per inèrcia i per falta d’educació, entre altres coses.

Els exemples són múltiples i variats, no podem pensar que si al centre de Europa els ha donat per anar en bicicleta i deixar en casa el cotxe és només perquè mai han vist el Gurugú.

Amsterdam
La Fundació Vida Sostenible estima que el 75% dels 750.000 habitants de la metròpoli holandesa té una bicicleta (2009) per a rodar per la ciutat i que la meitat de la població la fa servir a diari. Est clar que és una capital completament plana i que els canals dificulten la circulació amb cotxe per bona part de la ciutat, però faríem bé a tindre en compte que a Amsterdam els hiverns són prou més durs que a Alcoi i que plou pràcticament el doble. És a dir, que tots els problemes per als ciclistes no són les pendents, també hi ha factors climàtics que poden salvar-se amb voluntat.

Berlín, Munic o Friburg
A Alemanya l’ús de les bicicletes està totalment interioritzat entre la població, siga quin siga el seu nivell econòmic i social. Berlín, per exemple, compta amb 620 quilòmetres de carril bici, per uns 700 a Munic, la segona ciutat més gran del país. A més, quan no hi ha carril bici és molt habitual trobar senyalitzacions que permeten compartir la calçada a ciclistes i conductors, obligats en aquest cas a respectar a aquells que van a dos rodes.

És important tindre en compte que si Berlín és més o menys plana, Munic no ho és. Potser les costeres no són com les d’Alcoi, però haver-les, les hi ha, i no per això la gent opta pel cotxe. A 50 quilòmetres dels Alps, només amaguen les bicis als hiverns quan els resulta impossible circular -cap problema, per a això tenen el transport públic.

Un cas extrem a Alemanya és el de Friburg, ciutat no molt més gran que Alcoi i avantguarda de l’ecologia a Alemanya. La política en favor de la sostenibilitat, també en termes de mobilitat, es remunta als anys 70. A hores d’ara s’estima que el 27% dels desplaçaments a la ciutat ja es fan en bicicleta, per un 26% en cotxe.

Barcelona
No només a l’estranger hi ha plena consciència d’usar i promoure la bicicleta en comptes del cotxe, per tal de fer de les ciutats espais més humans i habitables. El cas de Barcelona és, amb els seus problemes, el paradigma a seguir a Espanya.

Com Alcoi, la capital catalana es caracteritza pels seus desnivells, que malgrat tot no han evitat la proliferació de les bicicletes. Segons càlculs oficials, es fan uns 90.000 desplaçaments diaris amb aquest mitjà de transport. Barcelona té una xarxa de carrils bici de 200 quilòmetres.

Ací cal tindre en compte a més que la meitat dels desplaçaments es fan gràcies a la xarxa pública d’ús de bicicletes, coneguda com Bicing. Aquesta va ser una aposta decidida per aquest mitjà de transport feta per part de les administracions públiques.

Alcoi
Segurament no siga coherent començar fent un carril bici a carrers com el Camí, Oliver, Isabel la Catòlica o Sant Nicolauet, per citar uns exemples, però és innegable que la immensa majoria de barris alcoians és poden comunicar a peu pla. Sense anar més lluny, el recorregut de la Volta als ponts entre el centre, Santa Rosa i l’Eixample és un bon exemple, al que podem afegir les connexions amb la Zona Nord o el recorregut independent de l’antiga explanació del ferrocarril.

Fet i fet, hi ha grans espais com la mateixa Zona Nord sí que resulten ideals per a la implantació d’una xarxa interna de carrils bici, ja que és un veïnat pràcticament pla i que, no cal oblidar, supera els 20.000 habitants per si mateix.

Baix el meu punt de vista, el principal obstacle a que s’enfronta Alcoi a hores d’ara, respecte a la implantació de la bicicleta com mitjà de transport, no és l’orografia. El principal problema som les persones. Aquelles que tenen a la seua mà promoure l’ús de les bicicletes i, d’alguna forma, aquells que tenim al nostre abast utilitzar-les i no ho fem. O bé perquè no tenim facilitats o bé perquè no ens resulta còmode, o bé perquè no ens ho hem plantejat mai.

En aquest tema, reconec que tenim perdut el present, però em resistisc a admetre que tampoc podem fer res amb el futur. Amb voluntat i, especialment, amb educació, podem fer d’Alcoi una ciutat més sostenible. I fer-ho en bicicleta, malgrat les costeres, pot ser una gran idea.

Acabar amb el bucle o morir

Viure a Alcoi és viure immers en un bucle que ens té atrapats a tots. Nosaltres no patim una crisi, patim una espiral que ja fa temps ens impedeix encarar el futur.

La setmana passada hem escoltat a Jordi Sedano, ex alcalde d’Alcoi i sorprenent portaveu de l’oposició municipal, dir que Toni Francés és un alcalde titella en mans del vicealcalde, Rafa Carbonell. Uns mesos enrere veníem escoltant a dreta i esquerra que el mateix Jordi Sedano era un titella de Miguel Peralta, alcalde, diputat i molt més en el PP alcoià.

Al final, si restem la proporció de morbo que tenen les declaracions i fins i tot l’estranyesa que poden arribar a causar, ens adonem que hem canviat el rumb polític de la ciutat d’Alcoi però seguim i seguirem parlant de les mateixes coses.

La Canal, només un dels temes eterns de debat, se’ns presenta com un parc industrial que difícilment aconseguirà la nostra ciutat, siga allà o en qualsevol altre lloc, durant la legislatura que comença. I no és que no hi haja voluntat política, que la hi ha; ni tan sols el debat al voltant del tipus d’instal·lació que necessitem i la ubicació són el principal obstacle.

El problema és el de sempre tot que pocs en parlen: la falta de fons públics per a un territori interior allunyat dels pols d’atracció i que espera eternament una reconversió que mai arriba. A això, per damunt de voluntats, cal afegir l’enorme llosa que suposa ara la situació econòmica que travessa el país i les fonts de finançament públiques. També l’Ajuntament d’Alcoi, que té diners per a pagar nòmines i molt poca cosa més. El que ens faltava.

I com la Canal, podríem repetir de nou la història del tren que agonitza sense remei, la de carreteres oblidades, la dels polígons comarcals mancomunats, etcètera, etcètera. Històries de les que hem vingut sentint parlar periòdicament durant dècades i que són com els fantasmes: tothom en sap d’ells però ningú no els ha vist mai.

La inèrcia del bucle és tal que sortir-se’n no és gens fàcil. Fins i tot allò que es tira endavant a la nostra terra transcorre amb una lentitud inexplicable en qualsevol altre lloc. És el cas de l’autovia, per exemple, que no només ens arriba 20 anys tard sinó que se’ns presenta interminable – ja portem quasi un any de retard.

I com que a Alcoi no ens enfrontem a un problema de voluntat, ni tan sols de visions confrontades, Jordi Sedano, que ho sap molt bé com alcalde que ha sigut durant vuit anys, faria bé en deixar de tornar al debat de si la Canal és l’espai imprescindible o no. Són més de deu anys d’aquest debat estèril que no ens ha portat a res. Tampoc a ell ni al PP alcoià, si de cas a l’oposició.

Per la seua banda, tant Rafa Carbonell com Toni Francés arriben a temps de posar els peus en terra i centrar-se en tractar de dotar  a Alcoi només d’allò que van a poder-lo dotar. No podem saber si serà un parc tecnològic a Rodes, si vindrà la senyoreta Pepis o si pel contrari tindran els nassos de portar Google a la ciutat per a que els treballadors hi facen la via verda quan acaben la jornada laboral.

Ni ho sabem ara, ni ho hem de saber. Alcoi no pot permetre’s el luxe d’encetar un debat sobre opcions de futur que genere noves expectatives fallides. No necessitem ni promeses, ni sorpreses, ni decepcions, només allò que tinguem al nostre abast de veritat i que servisca per a posar les bases per a una ciutat de futur.

O això, o continuar immersos en un bucle que ens està matant de la forma més cruel: lentament.

(Dentro de la categoría del blog MIRADES D’ARA, espero ir publicando también en el Quadern los artículos de opinión que escribo regularmente en ARAMULTIMÈDIA. La actualidad y la política no acostumbran a ser apasionantes en Alcoy, y mis MIRADES no son precisamente imprescindibles, pero es lo que hay.)