Curiosament, viatjar en l’hora punta de la vesprada en el metro de Munic es converteix a sovint en un dels moments de més silenci del dia. No sé si és que el personal torna massa cansat com per articular paraula, si és que el veïnat de Perlach és especialment sigil·lós o sóc jo, que estic perdent facultats auditives. A vegades em fan dubtar. Hui, sense anar més lluny, les últimes cinc parades fins arribar a casa les he passat arraconat com podia en un cantó del cotxe, sentint la pròpia respiració entre la gentada. Qualsevol dia m’adorm i em desperta un operari a la cotxera.