Un bon viatge normalment vol un dia de la motocicleta. Hui ha estat eixe dia. Gràcies a la vella, sorollosa, desastrosa i ingovernable Honda de quatre marxes que hem llogat per unes hores que hem pogut finalment encontrar allò que havíem vingut a buscar. Profitosa inversió de huit euros, benzina inclosa, doncs. I allò que hem trobat rep el nom de Boh Sungai Palas Tea Estate, una immensa plantació de té ubicada entre colines. Superades les mars de plàstic i l’enrenou de la carretera que porta cap a Brinchang i Tanah Rata, un estret camí asfaltat en direcció a la muntanya de Brinchang (2.030 m) ens ha conduït directes a la finca. Una espècie de món de fantasia, irreal, on el verd no és només un color, és tota una gama. I una forma de vida. Verd herba, verd fulla, verd palma, verd fosc, verd quasi negre, verd ringit, i verd i verd i verd… Mai no havíem vist una cosa semblant, potser un panorama tanmateix magnètic, però totalment oposat, a les plantacions d’arròs del centre de Vietnam. Potser. La nostra arribada ha coincidit amb la recollida matinal: desenes de recol·lectors pentinat els camps ondulats decidits a regalar-li al món suculentes infusions i molt més, decidits a aconseguir un sou que els sustente a ells i a les seues famílies. Imagine que les maquinàries han arribat a la plantació, les apariències i algun que altre tractor mecànic no apuntaven en la direcció contrària, però el cert és que nosaltres hem trobat als hindús al camp ganivet en mà podant els arbustos. I sac a l’esquena. En efecte, treballadors hindús. Com quasi tot allà: el temple, l’escola, la cantina… Encara ara i després de vuitanta anys d’història són immensa majoria als camps de té malaisios front als musulmans, en aquest cas quasi dos-centes famílies vingudes algun dia de l’Índia, del Nepal, de Bangladesh, de Kuala Lumpur —per una trentena de famílies musulmanes—. Un punt exòtic per al que, tot i les preguntes, no he trobat la resposta concreta. La passejada pels camins totalment aixuts de l’heretat, una cosa gens normal a les fresques i humides Cameron Highlands i que ja preocupa als seus habitants, ha durat pràcticament dues hores. Temps suficient com per a acabar farts d’insectes i voler fugir a presses i correres del sol de migdia que començava a perseguir-nos. Per sort, nosaltres hem corregut més que la insolació, tot i haver acabat aixeregats i mig desorientats a la cafeteria de la Boh, un espai preciós d’arquitectura contemporània suspés sobre les valls de matolls. El millor? Hem arribat just a temps: era l’hora del té.