Diuen que somiar amb perdre les claus significa temor a perdre l’estatus propi en la vida real. Jo mai somie amb perdre les claus, simplement les perd. Vaig començar a fer-ho amb només sis o set anys, quan els meus pares es van veure obligats a fer-me una còpia de les de casa per a que anara i vinguera a escola. De iaios no en tenia a Alcoi, i aviat em vaig quedar sense germans a la llar que pogueren fer de pares: un a la mili i l’altra a la Universitat. Corrien altres temps. Disposar d’un joc de claus de casa des de ben menut m’ha ajudat a ser més responsable, un homenet des de sempre. Però no a evitar perdre les claus. Ho vaig fer amb 10 anys, amb 12, amb 15, amb 20 i ho seguisc fent amb trenta. Supose que m’importa ben poc, sinó no m’ho explique. És cert que ara m’ocorre amb menys freqüència. A canvi, acostume a perdre la documentació personal o el telèfon. El mòbil, això sí que em costa de retindre. I mira que hi parle. En 2009 vaig estrenar al meu primer iPhone, que no el vaig perdre però el vaig omplir de suc de pinya en un descuit i ja no va tornar a ser el mateix. Fins que el vaig canviar per un iPhone4, que em va regalar la companyia telefònica en Nadal de 2010. El vaig oblidar a la mà d’algun espavilat, que no va desaprofitar la seua oportunitat per a quedar-se’l. Abans d’estiu encara em vaig fer amb un mòbil més modest. Però també el vaig perdre, en una piscina pública segurament abandonat involuntàriament. Anit vaig estar a punt de perdre, enmig de la serra i ajudat pel meu germà, l’últim telèfon mòbil amb que m’he fet. Això sí, apresa la lliçó, és un Samsung amb tecnologia de fa una dècada. Este el vaig comprar directament per deu euros. No és que somie que perd les claus, és que sé que les perd. Així és que, per a determinades coses, és millor per a mi mantindre els peus en terra. (No piule, però si caic, el bac sempre fa menys mal.)