Vint hores de viatge dins d’un cotxe donen per a contar moltes històries. Som quatre i tenim la conversa fàcil, ja que només parlant ens sembla que avancem en la carretera. Elke, que s’ha sumat a part del recorregut per a passar els Nadals a una casa Okupa de Barcelona, no té massa interés per les festes de Nadal, tot i que, adora algunes de les tradicions austríaques lligades a esta època de l’any. Especialment les que li suposen passar una bona estona al costat de la seua família.

A la conversa ens ve el tema de les cavalcades de Reis Mags a Espanya i els quatre coincidim en que són la màxima expressió del consumisme desenfrenat i la comercialització de les festes. Mentre critiquem el fet que els grans magatzems estiguen al darrere de bona part de les desfilades que se celebren aquest 5 de gener, una estranya sensació se’m desperta a l’interior. En uns segons comprenc que és l’alcoiania, un mal que jo pensava no patia i que, amb la distància, de sobte no em resulta tan patètic.

“Al meu poble les coses són relativament diferents”, m’atrevisc a dir. I les trasllade, inconscientment preuat, alguns detalls bàsics sobre les festes de Nadal a Alcoi, com el Tirisiti; que la nostra cavalcada està considerada la més antiga d’Espanya, o que els Mags lliuren els seus regals porta a porta (almenys als domicilis dels “més rics” del poble), a través dels patges i les seues escales enormes de color roig. També les narre la festa de les Pastoretes o que a casa meua el rei negre és el del mig, i altres anècdotes menors.

Aleshores recorde que Elke, lògicament, està més pendent del que farà estes vacances a Manresa, que de si la Cavalcada de Reis Mags la van inventar els meus avantpassats. A Àustria, directament no saben ben bé de què va això i a ella, en particular i per molt que s’esforce en dissimular-ho, no és un tema que li interesse.

Jo no n’era conscient, però reconec que els meus sentiments són ben diferents. Escric estes línies de volta a Alemanya, passades les festes de Nadal i quan ja pràcticament he oblidat aquell viatge i els bons moments amb la meua gent. Aquest vespre però, tractaré de fer un breu parèntesi: sintonitzaré la Cavalcada d’Alcoi a través d’internet i, abans que em done temps a remugar de la retransmissió o dels romanços de sempre, rememoraré la delicadesa i la singularitat de la festa. Elke, com molts altres, segurament pensaria que m’entusiasme amb poca cosa. És cert, m’emocionen uns pocs referents culturals que es repeteixen idèntics una i altra vegada. Però són els meus, i són suficients com per a no haver de recórrer al Soldadet de Plom o qualsevol altra faula de Hans Christian Andersen per adornar la Cavalcada de Reis del meu poble.

(Article publicat a ARAMULTIMÈDIA aquest 5 de gener de 2012.)