Per mi, per sempre, el 19 de maig de 2012 serà recordat com el dia que Munic va canviar la seua cara. El dia que el futbol ho va trepitjar absolutament tot, i el Bayern. Dissabte assolellat en què per unes hores la ciutat va deixar de ser paradigma de la seguretat, del silenci o de la calma. Alegre com sempre, sorollosa com mai. Visceral. Roja i blava, en comptes de blaugrana i blanca. Policial. La plaça de Maria va presenciar una autèntica batalla campal, que afortunadament va quedar en una guerra de crits i de cervesa, entre cavallers britànics i bavaresos. El 19 de maig de 2012, dia de la final de Munic, fou també el dia en que…

… n’hi ha qui va deixar la veu a la plaça (i el cervell, de pardal, a casa)

… (reconec) no m’h vaig voler perdre

… alguns van beure com mai (o, potser, com sempre)

… es van esgotar les samarretes del Bayern (negoci redó)

… alguns (pocs) van preferir una missa

… els blaus i els rojos anaven junts al metro, atapeïts i amb algun mico pel mig

… un japonés menudet va pagar 5.000 euros per una entrada en la revenda

… l’Allianz Arena va viure un ambient senzillament espectacular

… una senyora va recollir 1.000 envasos d’entre la brossa (i es va guanyar 150 euros per fer la compra de la setmana)

…no fou necessari reservar taula per a sopar (els restaurants on no feien el futbol)

… cents de milers ho van viure junts davant una pantalla de TV

… a última hora, un tal Drogba va xutar un penal, va fer gol i va deixar caure una jerra d’aigua freda sobre Munic (tant previsors com són, ningú ho havia previst ací, això de la derrota)

…n’hi ha qui no recordarà mai el que va ocórrer

… alguns sí ho veien vindre (els que guanyen sempre)

… a la mitjanit, Odeonsplatz era la festa a la disco d’un hotel; Leopoldstrasse esdevingué la travessera dels elefants (vermells)

… al final del tot, el metro pareixia un cementiri (mentre la Copa d’Europa viatjava ja camí de Londres)Tot això i més va passar el 19 de maig a Munic. Atònit (i atent), m’ho vaig mirar.