Cinc milions de persones on fa un parell de dècades en vivien dos —no es pot dir però que hi haja un problema d’espai—, molt de negoci, innegable prosperitat i, probablement, un mercat immobiliari un pèl sobrevalorat. Resultat: comprar un apartament de 100 metres quadrats al centre de Singapur pot costar uns deu milions de dòlars singapuresos —al canvi d’ara, uns set milions d’euros—, accedir-ne a un de llogat entre 3.000 i 10.000 al mes, mentre que una nit d’hotel rarament baixa de 150. Així les coses i, haig de reconèixer, pecant una mica d’esnobs, la primera de les dues nits a la ciutat l’hem passada a un hotel càpsula —n’havia sentit parlar tant—. L’escollit fou The Pod – Boutique Capsule Hotel, una espècie de temple per als bojos del disseny i les bones formes, tot i que en petites dosis / amb la butxaca a mitges. Després de passar-ho, aquest és el veredicte, o cinc raons per les que paga la pena pernoctar a un hotel càpsula (i cinc més per les que no ho recomanaria):

1. S’ha de provar tot en esta vida o el plaer de la primera vegada (el qual, per cert, és totalment innecessari en aquest cas si no és per qüestions monetàries).

2. La sensació de dormir en una cosa similar a un nínxol. S’ha de reconèixer que el nostre cau tenia les dimensions d’un llit de matrimoni i com 90 centímetres d’alt. (Això mateix: la sensació de dormir en un nínxol, gens recomanable per claustrofòbics. Al principi potser dóna gustet, però més enllà d’unes hores cansa. A més, la manca d’espai privat, per exemple, dificulta activitats imprescindibles per al viatger com la tradicional escampada de roba que hom fa a les habitacions d’hotel o instants d’intimitat obligada com el de canviar-se. Un quiqui? impossible.)

3. La manca de llum natural permet dormir sense fi, a no ser que et destorbe qualsevol soroll. (Exacte, la mancança de llum solar al compartiment fa que no hi ha qui s’alce del llit.)

4. Es compensa la falta de dutxes i serveis bàsics a l’habitació amb serveis compartits de qualitat. Al Pod, per exemple, tot està pensat i dissenyat amb cura. I net. (Com que les dutxes o l’aseo són compartits per una pila de gent, hi ha cues per fer-los servir a primera i última hora del dia).

5. Tot està molt més ben estudiat i atès que a un hostel normal i corrent. (Sense deixar de ser un alberg, pel fet de ser-ho per a postmoderns costa força més.)

Així les coses, qualificaria l’experiment com tota una festa que no tenim prevista repetir mentre no siga estrictament necessari. La segona nit, per cert, l’hem passat a un hotel de disseny acurat, i quatre estrelles ben justificades, per només 20 euros extra. Habitacions diminutes que permeten abaixar el preu de les més bàsiques sense renunciar per això al comfort. Una paradoxa, el nom: Big Hotel. Més gran i molt millor que una pastilla.