Roselles als Castellans; fa mal la serra cremada al fons

No sé si és la sequera, real, o són coses del meu cervell influenciat com està pels paisatges de l’antagònica Baviera, però cada vegada que pose els peus en la terreta tinc la sensació que el desert se’ns està engolint i que fins i tot ens té a mig rosegar. Terrible la vista des de l’aire, just abans de prendre terra a l’aeroport d’Alacant, quan per molt que m’esforce no veig verd per enlloc. Serra amunt, una vegada passada eixa frontera que hui fixen Tibi o Xixona, sempre acabe alenant i respirant al cap i a la fi una mica més seré. A la muntanya, a casa, el desert haurà d’esperar un poc. Això sí, ens té a tir d’incendi forestal. Passejant l’altre dia per la Torre en busca d’eixos paisatges que em fan sentir una mica més tranquil em vaig topar amb este camp de roselles als Castellans. Haguera preferit trobar-me les cabres de Gusman i un talló de mig metre de blat, com fou algun dia, això potser és massa demanar. Per a l’any vinent.