Aigua, sol, aigua

isar_boot_pixel

Este juliol sembla que l’estiu va i ve. La setmana que entra toca aigua, frescor i gris. La passada, sol, calor i color. I com estem al cas, que allò bo que tenim hui potser no ho gaudirem demà, no desaprofitem ni un segon del nostre temps lliure quan cau a blau. Diumenge, dia de canvi d’aires, vàrem passar un dels millors matins en companyia des que som a Munic. Sense dubte. Feia molt de temps que tenia ganes de baixar el riu, i ahir fou el dia perfecte. Als bavaresos els agrada pensar que l’Isar i el seu entorn natural són una mena de Baviera canadenca: pins, aigua clara, peixos, silenci. Haig de dir que no conec el tram inicial del riu, allà per on encara baixa, pur, acompanyat de les muntanyes, però a mida que s’acosta a Munic, no parlem ben bé del Canadà. Els pins, els peixos, l’aigua neta no desapareixen del tot, però les barques de plàstic i els domingueros canvien de colp el panorama. I la brossa, ahir vaig notar una cosa que no havia percebut des de fa temps: que el riu com més cap a la ciutat, més brut i cada dia més. Poca broma, pronostique un major control de la llera de l’Isar en breu, doncs aquesta gent, per sort, no fa broma amb segons quines coses. Que no acaben per prohibir alguna que altra activitat de les que més ens agraden. Per exemple, les barbacoes. Maleit costum imbècil el de deixar al terra les botelles de vidre buides. “Vindran i les arreplegaran, que el vidre és negoci”. Qui? Encara haurem de donar gràcies als desgraciats. La nostra baixada del riu, però, fou una mena de reunió d’amics. Un matí en barca de plàstic que em va fer sentir per moments com un xiquet de deu anys jugant a un parc d’aigua. El que no he fet mai. Oci, se’n diu, i a vegades fa que no et sentes ridícul quan fas el ridícul, o que respires tranquil després d’una setmana complicada. Massa a gust i tot, algú va perdre la meitat de l’equipatge fent el bleda. I quin bleda de riu, per cert. Què poca força i que poca aigua que porta. Per sort per a nosaltres. Entre els banyistes de diumenge que ens miraven bocabadats des de la vora, molta gent nua com sempre. Impossible a casa nostra. Llibertat, curiosa llibertat en casa d’aquesta gent que a dies em sembla tan reaccionària. A mida que el dia avançava, el gris anava guanyant terreny. No com per a aigualir-nos la festa, però sí com per a recordar-nos que nos ens podem encantar. Dia que passa, dia que no torna. Aquesta és la idea en aquest el nostre estiu, i ja van a tres, a Munic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s