Són les dotze del migdia. El dia és primaveral. Sol, cel blau, la gent passeja pel carrer amb la meitat de pressa que un dia gris. Fins i tot hi ha qui somriu. Creue la porta i em trobe el local de gom a gom. “Salam”, em diu un home jove, amb barba i cabells de color carabassa. És el barber. “Servus”, li conteste, una mica arreu. M’assec, em prepara, pregunta, i encén la màquina. Em talla els cabells amb la rapidesa i la precisió pròpies de les perruqueries dels moros. És a dir, les regentades per petits i no tan petits empresaris vinguts a Munic des d’Anatòlia i altres països de l’Orient Mitjà. N’hi ha moltes. Moltíssimes. Escampades per tota la ciutat. La meua, al barri de Neuhausen, té una clientela eclèctica. Sorprenentment, hi ha moltes senyores alemanyes, jubilades, que, hui també, la freqüenten. O bé perquè no poden permetre’s una perruquera alemanya, o bé perquè són unes agarrades, que també n’hi ha. No falten entre els clients els joves musulmans, dels que demanen bescoll pelat i cardat al front. Celles depilades. Patilles de pota fina. Molt macarra. Estil Dybala, però amb cotxe de segona mà. El barber està a punt d’acabar. Interromp de sobte els meus pensaments, per comentar-me que tinc els cabells negres i durs com pocs n’ha vist. Al final, afegeix: Aus Afghanistan, sicher… La llet! De l’ensurt per poc m’esquila, com una ovella. No m’ha sabut greu, haig de dir, que m’haja preguntat si sóc de la terra dels talibans. He pensat a dir-li que era valencià, terra vella de moltes històries i particularitats, també de moros, d’on probablement ve la meua cabellera que tanta gràcia li ha fet al company. Al final, però, ho he deixat córrer. Aus Spanien. Bocabadat me l’he deixat.