Category: És un comentari
Oblidats
La Unió Europea ha confirmat que està disposada a finançar el corredor mediterrani, que ve a ser el desdoblament i ampliació de la xarxa ferroviària entre Algesires i la fontera amb França, a Girona. És una gran notícia per als valencians, que permetrà rebre ajudes per a modernitzar infraestructures fonamentals en l’arc mediterrani. 51.000 milions d’euros.
La pena és que el mapa ferroviari segueix sense incloure’ns, ni a Alcoi ni a les Comarques Centrals. Una llàstima perquè ací viu suficient gent com per a tindre un transport ferroviari en condicions.
A priori, sembla que l’actuació costaria molts diners: 65 milions d’euros. Ben mirat, això és menys del que ha costat qualsevol tram d’Autovia Central, i una quantitat ridícula si la posem a la vora d’altres inversions en infraestructures. Per exemple, fer la línia d’AVE de Madrid a València passant per territoris més despoblats que el nostre (Conca) ha costat uns 12.500 milions d’euros. És a dir, que amb el que val fer una línia d’AVE es poden modernitzar 190 línies de tren com la d’Alcoi-Xàtiva.
Com diuen alguns, som els grans oblidats. A vegades pense que ens importa ben poc.
12 hores
L’altre dia comentava satisfet els dotze minuts que tarda en portar-nos el metro, des de Neuperlach al centre de Munic. Hui, maleïsc les dotze hores en que al final es converteixen el viatge des d’Alemanya a Alcoi. Les dos de vol, més la facturació, el viatge a Memmimgen, el metro, el matinar, el transport entre Alacant i casa… sort que tenia el cotxe aparcat en un d’estos pàrquings de low cost que han aflorat als voltants dels aeroports. En fi, anit (després de treballar) vaig acabar rendit, i hui em fa mal tot el cos. Almenys que servisca d’alguna cosa la festa.
12 minuts
Dotze minuts és el que tarda el metro de Munic en portar-nos de Neuperlach a Marienplatz. Per a entendre’ns, el que dura un trajecte d’uns nou quilòmetres entre els afores i el centre de la ciutat. Recorde un dia que vaig apujar a l’autobús d’Alcoi. En dotze minuts et dóna just per a fer la volta a la Zona Nord, igual en 45 arribes al Camí.
La famosa ona
Segurament, la ona i els seus surfistes a les portes de l‘Englischer Garten siga un dels elements més subversius de Munic. Ací, on sembla que ningú no fa res que estiga prohibit, els de la famosa ona al mig del riu ofereixen espectacle sempre, faça sol, ploga o neve.
Si divendres comentava la tardor tranquil·la, el cap de setmana va arribar la tardor hivernal. Segons conten, l’any passat va caure la primera nevada pel 10 d’octubre. Enguany, poc ha faltat. Malgrat el fred, l’altre dia em vaig acostar per curiositat a veure la famosa ona, paraigües en mà. La vàrem visitar per primera vegada a l’agost, però em feia gràcia saber si quedaria algun boig, o no. A més, la veritat, la tenia a un tir d’escopeta de la parada de metro de Lehel, on havia anat a recollir a Mariola.
La sorpresa va ser agradable, així és que em vaig quedar una estona a mirar. Com no, des de dalt del pont.
(Vos deixe este vídeo que he seleccionat de l’ona de l’Eisbach, que ha pujat alguna curiosa com jo, que va passar per allà el passat estiu)
La tardor
És la primera vegada que vinc a Munic des de que vaig obrir aquest Quadern. Ha sigut una setmana fugaç, d‘històries de Ryanair, de periodisme de quatre parets, d’Oktoberfest, però per damunt de tot, de família. I de tardor, una tardor tranquil·la, de temperatures agradables, de clarors matineres i de sol. Excepte hui. Aquest divendres ha sigut un dia de pluja i de fred, ens hem posat de sobte per davall dels 10º; ahir fregàvem els 20. Amb l’aigua, he descobert que, com ens va advertir la nostra casera Frau Heinze, a Munic sempre plou de l’oest. A casa nostra, això vol dir que l’aigua colpeja contra la finestra, i incomoda quan cau amb força. Els vidres s’omplen de gotes com si foren trencadís i la sensació és de tempesta. Dins de casa però, la situació és ben diferent. El fred no entra i tot és calma, fins que ixes al carrer i descobreixes que a l’octubre, efectivament, a Munic arriba el fred sense avisar, i plou de l’oest. A Alcoi, directament no plou i octubre a vegades sembla simplement setembre.
Periodisme de quatre parets
Acaba una setmana de treball amb el comandament a distància. La veritat és que hui en dia és possible fer un diari sense pràcticament eixir d’una habitació. O un trosset de diari. Jo done fe, tot i que reconec la nefasta qualitat de les informacions de saló, a la llarga. És a dir, que no vos recomane el periodisme de quatre parets. O sí, si teniu coses més importants que fer.
Passar per l’anella de Ryanair
Volar amb l’aeorlínia de baix cost Ryanair i acabar satisfet és com fer un pleno en la Quiniela, gairebé impossible. La immensa majoria dels que volem amb certa regularitat en som conscients, i alguns fins i tot tractem d’evitar-la sempre que ens és possible, però al cap i a la fi molts passem per l’anella de Ryanair perquè no tenim remei. És a dir, sovint volar amb Ryanair és simplement perquè fer-ho amb una altra línia seria impossible, econòmicament o per falta d’oferta.
Això sí, n’hi ha dies i dies. El meu dissabte passat va ser dels dolents, de veritat. Ja pràcticament esperava la trompada de tocar terra, a l’aeroport de Memmingen (l’enganyabobos amb que venen la destinació Munic) quan una espesa boira va fer repensar la maniobra al pilot, que va decidir tornar a l’aire en l’últim sospir. La seguretat és el primer, vaig pensar. El que no vaig endevinar és que Ryanair no estava disposada a cremar gasolina mentre escampava la boira del matí per a fer un segon intent, ni tampoc a pagar l’extra que els haguera suposat prendre terra en l’aeroport principal de Munic. Al final, resignat, vaig descobrir com ens van aparcar a 200 quilòmetres de la nostra destinació a l’aeroport regional de Friedrichshafen, en la frontera amb Suïssa i amb semblants condicions climatològiques.
Per si fora poc, Ryanair es va comprometre a dur-nos a Memmingen (que no a Munic on molts ja havíem comprat i perdut un segon passatge en bus), però no abans de tres o quatre hores. La desesperació i les presses d’alguns, sota amenaça de perdre un dia complet, ens van portar a llogar uns pocs cotxes per a fer el recorregut a Munic pel nostre compte.
No cal que done detalls d’una història que va acabar feliçment (Mariola, Oktoberfest i tal i tal), amb retard de dos hores i un suplement de 40 euros sobre la fantàstica oferta de volar a Munic per 50 (i 50 de tornada, sense dreta a facturar equipatge). La pregunta que em faig és, no haguera sigut millor acabar pagant un preu superior per volar directe a l’aeroport de Munic amb una altra companyia, diguem normal? No ho sabré mai, perquè estic convençut que a la propera els cants de sirena de Ryanair acabaran per seduir-me.
De ‘dulzainas y tabales’
Compartisc amb la meua amiga Lídia pensaments sobre lo coenta que pot resultar la societat alcoiana. I compartisc també amb ella que no podem quedar-nos amb els braços creuats. A tots els que creem que una altra alcoiania és possible, ella hui ens ha fet un xicotet present: ens ha regalat una contraportada del Ciudad en la nostra llengua. Potser algú pense que és un tema menor, però a mi m’ha ensucrat el matí llegir-me el seu article sobre dolçaines i tabals.
¿Qué es noticia y qué no?
Hoy nos hemos encontrado con una noticia por casualidad. Saliendo de una presentación en el campus de la Universidad en Alcoy a la que nos habían invitado a los medios locales, hemos tropezado con otra presentación, la de un proyecto de final de carrera, cuanto menos curioso.
El asunto tenía poca molla, simplemente era una colección de sombreros muy rockeros, realizados por una estudiante de Diseño Industrial. La presentación, entre amigos en la cafetería de la uni.
Pero lo hemos visto, el grupo de periodistas, y algunos hemos convertido lo simple en noticia. Por lo impactante de la imagen, por diferente, porqué los sombreros merecían la pena, porqué así lo hemos decidido los gatekeepers.
Pero, ¿qué hubiera pasado si no nos hubiésemos cruzado con los ocho sombreros? No habrían sido noticia y en su lugar la fotografía de mañana de algún medio local se hubiese dedicado seguramente a algún concejal de poca monda con ganas de figurar.
Paradójicamente, ahora que tenemos más herramientas que nunca para comunicar, que la audiencia crece, que estamos más preparados y la comunicación importa más, los periódicos se quedan sin papel, las redacciones sin personal y los medios nos semejamos cada día más los unos a los otros. Los periodistas ya no somos periodistas, somos maquetadotes, transcriptores, locutores… somos autómatas.
En fin, me he quedado tan mosca que he decidido no dar en ARAMULTIMÈDIA la (foto)noticia de los sombreros. Se la dejo a mi compañero Xavi Terol, que ha sido el primero en llegar. Yo rebuscaré en la calle alguna otra historia que merezca la pena contar, una de tantas y tantas que suceden a diario y se pierden sin que ninguno de nosotros se inmute lo más mínimo. Lo de dejársela a Xavi no es por solidaridad, es por cabreo, de ver lo petardos que somos a veces los periodistas.
Plens municipals
Aquest dimecres s’ha celebrat a l’Ajuntament d’Alcoi el quart plenari de la legislatura. El 15M i el nou govern tripartit han fet possible que els plens siguen més oberts a la ciutadania i lleugerament participatius. N’hi ha menys crispació i damunt són prou més curts. Però no tot són avantatges. Val que recorde amb odi les sessions de sis hores, interminables, de l’últim divendres de cada més, però no puc evitar d’enyorar les intervencions a la desesperada de Paco Blay clamant per un poc de seny en la bancada de la majoria absoluta. Ai dels torns de paraula de Jordi Sedano al final dels debats. Quan es posava a parlar en castellà i a donar consells, era un espectacle únic. Recorde el dia que li va aconsellar a Rafa Carbonell que s’afaitara la barba de pijo de izquierdas. Ja no queda res dels menyspreus ignorants dels regidors del PP als seus companys de l’oposició en els debats, de les protestes entre el públic en el saló de plens. Ara l’ordre del dia es consumeix volant i ni tan sols n’hi ha insults, o molt poquets. Els periodistes ja no riem, la sala està plena de gent i els ciutadans poden presentar les seues propostes per ells mateixos, que damunt són ben rebudes pel govern local. Hui, fins i tot li han aprovat un prec a UPyD. És a dir, un (beneït) torro.
Quadern de Jordi Orts 