Category: És un comentari

No és una innocentada

Fa un any n’hi havia 200 obrers nit i dia treballant com a xinos a uns metres de casa, acabant a tota màquina la rehabilitació de l’edifici de l’antic Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy. Ni més ni menys que sis milions d’euros (i el que xorra) s’han gastat la CAM i la Generalitat Valenciana en dotar a Alcoi d’un centre d’art.

Va ser el 28 de desembre de 2010, amb tot pel mig, el dia escollit per a la inauguració del nou Centre d’Art d’Alcoi (CADA). Recorde la visita del president valencià, Francesc Camps; del de la CAM, Modesto Crespo, i de la consellera de Cultura, llavors l’alcoiana Trini Miró – que va posar totes les seues energies en esta història. Jo, i molts més, ens varem donar per satisfets amb aquella inauguració, pensant que per fi Alcoi tenia un caramelet en les seues mans.

Just acabe d’aparcar el cotxe a la porta del CADA. He tornat a vore la reixa tancada i he recordat que la CAM, que ja no és la CAM, va decidir la setmana passada clausurar -indefinidament- el centre d’art d’Alcoi. Ens hem quedat una vegada més amb dos pams de nassos i el caramelet, en la boca.

Hem passat de tindre un edifici preciós per a exposicions i activitats culturals de tota classe, a un mort que ha costat una cabassada de milions i es mira però no es toca. I pitjor encara -perquè el centre acabarà reobrint d’una o altra forma-, no som conscients que amb la pèrdua de la CAM, Alcoi perd un trosset de la seua història.

No és cap broma, precisament l’edifici del Monte de Piedad d’Alcoi és la seu més antiga de totes les que van acabar formant la CAM. Vam ser els primers, i ara també.

El Collao 20 anys després

L’última vegada que vaig pujar al Collao tenia 10 anys i l’Alcoyano jugava contra l’Alzira (juraria que no era el Barça). Gol B olia a mascle, a menta i a puro. Recorde escridassar a l’àrbitre. Jo i 3.000 més. Han passat 20 anys i este dissabte vaig tornar a pujar, a vore i contar en directe el partit entre l’Alcoyano i el Vila-real B (1 a 1). Resultat a banda, va ser un plaer retrobar-me amb algunes escenes de quan era menut. No van faltar crits mítics, com els de burro i escarabajo, dedicats al trio arbitral. Això sí, ara l’equip ja no tracta la pilota com si fora una pedra amb la idea de llençar-la tan a lluny com els siga possible. Ara juguen al futbol, estem en Segona. De moment.

Ministres i ministres (2)

Anit me’n vaig anar al llit ministerial i hui m’he alçat amb el mateix peu. Sobren les paraules, només vos deixe amb la imatge que ens ha regalat el tripartit alcoià, acompanyant al ministre Blanco en el telediario matinal de la Primera.

Volia… però no puc estar-me callat. Si li doneu al play en el vídeo (allà pel minut 9) comprovareu que el ministre no es concentra a la porta de l’Ajuntament per a parlar de l’autovia, ni del tren, ni de lo bonico que és Alcoi, sinó del caso Faisán. Normal, és un ministre i portaveu del Partido Socialista Obrero Español. El que fa un pelet de mal a la vista és vore a l’alcalde alcoià, Toni Francés, i als seus dos socis de govern local fent de vigilants de seguretat.

Toni Francés, que és dels seus, li fa de secretari. Rafa Carbonell posa cara d’home d’Estat, i Paco Agulló de jo no volia xuplar càmera, però la xuple que sóc el tinent d’alcalde collons! Els tres la xuplen. No he pogut evitar que em vinguera al cap la imatge de l’helicòpter del Tulipán arribant a Lepe. Però no, un respecte, són els nostres ministres.

Ministres i ministres

No tots els dies ve un ministre del Govern d’Espanya per Alcoi. Este dimecres n’han vingut dos: el de Foment, José Blanco, i la de Sanitat, Leire Pajín. Esta, més bé passava per davant, i s’ha deixat caure per les obres de l’autovia. De totes formes, per molt ministres que siguen, és com si ja no foren ministres. Amb això que queda un més per a les eleccions i que els pinten bastos als socialistes, m’ha donat la sensació que han perdut l’autoritat. Ara són com pesos ploma. El senyoret Blanco, ho dic per allò que és menudet, no ha fet declaracions als mitjans de comunicació, però no m’ha emprenyat gens. Jo haguera volgut preguntar-li pel tren d’Alcoi a Xàtiva, eixe que porten 20 anys dient que faran de nou i que no fan mai. Ben mirat, si li haguera preguntat quan pensen fer alguna cosa amb el tren, m’haguera contestat: “Pa lo que me queda en el convento”. Textualment, m’haguera dit alguna cosa com “estamos trabajando en ello” o “mantenemos nuestro más firme compromiso”, tot i que el que haguera volgut dir en realitat és el que jo vos he traduït abans. M’haguera sentit ofés segur. El que sí que m’haguera fet il·lusió dir-li al no ministre és: “I a vostè no li cau la cara de vergonya de firmar un protocol per a invertir 65 milions d’euros en el tren d’Alcoi i incomplir-lo any rere any?”. Al final, ni jo ni ningú li hem dit res, per respecte. Pensarà que estem bacores, els alcoians. Igual és això.

Libro de cabezal

Todos tenemos o deberíamos tener un autor de cabecera, como Zapatero con Gamoneda o Esperanza Aguirre, que se pirra por Sara Mago. Yo todavía no he encontrado al mío, mientras tanto me conformo con tener un autor de cabezal.

Poca broma, desde que vivo como un single he recuperado la sana costumbre de irme a la cama acompañado de un libro. Eso sí, como llego al final del día muerto, lo que mejor me va es la filosofía en chándal, que es digestiva y alarga la vida, por esto de que te ríes. Es la filosofía de senil dion y La vida en chándal.

Si alguno de vosotros llega al final del día pelín quemado, hacedme caso, poneos cómodos y echadle cuento antes de cerrar los ojos.  Me ha costado elegir, pero al final he optado por recomendaros el último capítulo de la pequeña obra maestra de la que os hablo. Se titula Cuento en chándal (un poco barroco, ¿no crees Pau?)  y espero que lo disfrutéis. Allá va!


Si os ha gustado, os aviso de que podéis descargaros La vida en chándal completa, aunque en realidad sería mucho mejor si en vez de la descarga gratuita os da por la compra, que tampoco pasa nada. Ya me contaréis.

La caixa verda

Amb això dels flirteos migratoris, hui he descobert els detalls del servei postal internacional de Correus. Per uns 65 euros, més o menys, vaig a intentar un enviament gros a Munic. Va una tele i roba d’hivern. Pel que es veu, allà fa fred i la nena va entenent l’alemany. La pena és que jo no entre, dins la caixa.

Sobre la Romeria

Van 30 tacos i és la segona vegada que puge a la Romeria a la Font Roja, la meua alcoiania fa aigua per tots els costats. Hui he fet els últims quilòmetres a peu. L’ambient era agradable, de festa. Encara no eren les deu del matí i el sol calfava més del compte. Com l’any passat. Aquell dia vam pujar al Menejador. Hui, a soles, no, però sí he esmorzat xurros. I he begut aigua fresca de la font, de la que paga la pena. Ara és moment de tornar a casa, espera un diumenge de calor a finals de setembre. Per cert, ningú ja no es preocupa de l’hotel. I no passa res.

Quan s’acabarà l’estiu?

És divendres i acaba una setmana de sol i de calor que ja comença a cansar, a mitjans de setembre com estem. Mariola diu que a Munic es ben diferent però el cas és que ací ni refresca ni cau una gota d’aigua. O canvia el panorama, o passarem una vegada més la mà per la paret, els buscadors de bolets. Els bonsais de casa també comencen a patir més del compte, com que esperen la tardor. Els rege sovint, però la petita figuera comença a cansar-se de les seues fulles. Un dia d’estos prendré una fotografia i vos faré arribar una postal.

Ai Manel!

De Dolors, grans salts, boomerangs, boles de cristall i aniversaris. I de rècords. Els Manel baten rècords, també al meu poble. Este dijous ens hem alçat amb una notícia si més no curiosa, que porta el seu nom. El Teatre Calderón d’Alcoi presentava dimecres de matí la programació de la temporada 2011-2012, amb un concert de Manel el 27 d’octubre. A les quatre de la vesprada van obrir les taquilles i a l’hora de tancar-les ja havien omplit pràcticament tot el pati de butaques i esgotat el 50% de l’aforament, per al concert dels catalans. Segur que en no res s’acaba el paper.

En fi, que m’alegre pel Calderón, per la gent de Manel i pel fet que els tindrem a Alcoi. Al blog, també els tinc:

Releñe con los Gastarbeiter

Ya se dos palabras en alemán, aunque al ritmo que voy me va a costar ir aprendiéndomelas. Este martes me he quedado helado como el río Isar cuando he ido a matricularme en el primer curso de alemán de la Escuela de Idiomas de Alcoy.

Preinscrito estaba y me he presentado en día y hora, pero me he quedado fuera de matrícula por falta de plazas. Yo y otros 200, de un total de 300 solicitantes en Alcoy. Hace solamente unos años, a penas se apuntaba suficiente gente a alemán como para mantener en pie la docencia en la EOI local.

El caso es que, según he comprobado en mis propias carnes, resulta que cada día son más Pepes, la mayor parte ingenieros Pepes, los que piensan como Mariola en ir a buscarse las habichuelas a Alemania, en plan Gastarbeiter.

Aún no lo he conseguido averiguar, pero me gustaría saber cuántos jóvenes han salido ya de España en los últimos tres años en busca de un futuro mejor. Según, la Merkel solamente en su país necesitan a unos 800.000 trabajadores cualificados. Por lo que se ve, los sureños somos ideales (supongo que nos prefieren a los africanos o a los asiáticos; es decir, a los moros).

Y eso sin contar a los que salimos en dirección a China u otros países emergentes de América Latina o incluso África.

Lo que sí tengo claro es que cada día esta España se parece más a la de (Vente a Alemania,) Pepe. En los años 60 y según el Instituto Español de Emigración, más de un millón de europeos emigraron por Europa (Alemania, Suiza o Francia) en busca de trabajo. Se dice pronto.

De todas formas y aunque las dos situaciones guardan muchos paralelismos, no es justo compararnos con la España de los Pepes. Quizá vayamos flojos en idiomas, pero nada que objetar a la formación que presentamos muchos de nosotros, lo que nos permite aspirar a mejores trabajos que nuestros predecesores. Una suerte.

Tampoco nos podemos quejar de las ventajas que supone la unión económica actual en el marco de la Unión Europea, la libertad de movimientos con la que nos desplazamos y la mejora en las comunicaciones.

En fin, que me pica un montón haberme quedado fuera de la Escuela Oficial de Idiomas; me cabreo con la cancillera por airear que necesitan Gastarbeiter, aunque con los que me indigno de verdad son con los políticos españoles (y los que mueven los hilos; o sea, los otros). Ellos son los verdaderos culpables de que mi escuela esté colapsada y mi pareja a 2.000 kilómetros de distancia.

A todo esto, me comunica mi señora, que ya no manda telegramas y a la que veo todos los días gracias a un invento que se llama Skype, que Alicia en el País de las maravillas hace tiempo que cría malvas, en Munich. Ya en los tiempos de Alfredo Landa. O sea, que a Alemania se va a currar y a ganarse un futuro, pero que los duros no los tienen a cuatro pesetas. Lástima. Abstenerse de grandes expectativas los que como yo, no entendemos ni papa cuando habla Frau Merkel – a ellos mi colega Mau les da un consejo: poneros con Rosseta Stone ya!

Acabo de darme cuenta que esto empieza a oler demasiado a BundesQuadern. Os prometo que pongo remedio.

Para los que queréis más:

Artículo publicado por ELPAÍS.com sobre esta historia: Vente a Alemania, ingeniero Pepe (ENE 30 2011)

Interesante reportaje publicado por periodismohumano sobre la migración española en los años 60: “La mitad de los emigrantes españoles se fueron sin contrato de trabajo” . A partir del documental El tren de la memoria (SEP 27 2010)

Y minuto treinta y cuatro de Landa, Sacristán y un par de alemanas