Category: Viure Alcoi

Habemus extram

Quatre primaveres i quatre extres festers. Mira que m’agafa a lluny i que m’interesse més bé poc pel món de la Festa, però no sé com m’ho faig que sempre acabe esguitat. Esta vegada també: tot i que no he escrit ni una sola línia (no em venia massa de gust, la veritat), m’he menjat la maqueta sencera del suplement fester d’ARAMULTIMÈDIA amb motiu dels moros i cristians en honor a Sant Jordi. No s’alleva massa del que ha vingut sent fins ara, amb 25 pàgines, entrevistes als càrrecs, articles d’opinió de Natxo Lara, Ximo Llorens, Pep Jordà i Raül Llopis i un interessant reportatge de Mauro Colomina. La redacció ha sigut cosa de la mateixa redacció del diari, és a dir, de Rafa Cerdà, Lídia Vila i Andrea Moreno. I encara hem tingut una ajuda més, excel·lent la portada de l’artista alcoià Xavi Carbonell (Balcó en festes). Per cert, en un parell de dies faig una escapada ràpida a Alcoi, per a treballar. Sospite que en parlarem al blog.

A banda de l’enllaç per a consultar-lo al perfil d’issuu d’ARAMULTIMÈDIA, deixe la portada de Xavi Carbonell, molt xula:

'Balcó en festes', de Xavi Carbonell

‘Balcó en festes’, de Xavi Carbonell

Dia per a celebrar

Si fa un any m’hagueren preguntat per la continuïtat d’ARAMULTIMÈDIA a mig termini haguera contestat: “Eixa és la idea”. Si m’hagueren preguntat per les possibilitats de créixer amb la que estava caient/cau/caurà haguera respost, segur: “Ho veig complicat”. Per això mateix, perquè heu sigut més que valents i heu aconseguit el que semblava impossible, no puc més que treure’m el barret i dir-vos, ben fort: “Felicitats”.

Este divendres estenem la nova redacció, en la que, segons veig, ja no hi ha ni una ni dos taules per als redactors, n’hi ha tres. Tres, que no són poques si ens posem seriosos i reconeixen la realitat que tenim al davant.

Seguiu així –els que ho heu fet possible–, sense presses però sense pausa, sense dubtes, sempre endavant, tractant de normalitzar la nostra llengua com ho hem vingut fent des del primer dia. Fugint de sectarismes però sense cap temor al què diran, perquè nosaltres, vosaltres, sempre tindreu alguna cosa que dir i sempre tindreu, si manteniu el mateix esperit inquiet i conciliador a parts iguals, a molta gent disposada a escoltar-vos. Cada dia més.

Malgrat el que ens vulguen fer creure uns pocs, tenim una llengua minoritzada que mereix el seu espai a la societat; tenim una ciutat condemnada que ens resistim a donar per morta; tenim un territori, unes comarques, que no mereix l’oblit al que ha estat sotmés durant massa temps; tenim molt poc i volem tindre més. Per si fora poc, tenim una crisi més gran dins de les nostres crisis particulars.

I què volem a ARAMULTIMÈDIA? Proximitat, modernitat, normalitat, per damunt de l’excepcionalitat a la que ens tenen sotmesos. Eixa és la nostra gran raó de ser, per això som necessaris i per això és tan gran el que esteu fent amb el vostre treball diari des de la redacció.

Sé que el meu alè ve de molt lluny i que és molt fàcil d’emetre en quatre ratlles, sense suar. Però hi dic com ho sento: esteu fent d’ARAMULTIMÈDIA, i en el moment més difícil, una realitat més llarga, més gran, més forta. Per molts anys.

Spot- ARAMULTIMÈDIA from ARAMULTIMEDIA TV on Vimeo.

Viatges de tornada

Este dijous he participat en la xarrada de l’Ajuntament d’Alcoi Viatge d’anada i tornada. Cridats per la Regidoria de Joventut, uns pocs expatriats hem acudit a contar la nostra vida fora –una vegada més- als joves alcoians que pensen en seguir les nostres passes. No sabria ben bé com valorar la iniciativa, d’entrada hi veig bona voluntat, més pena em va donar comprovar com a l’acte només van vindre mitja dotzena de persones interessades –i no precisament perquè la gent no estiga pensant en escampar el poll-. Entre el públic, dramàtica la història d’un dona, quarantallargs i fills en l’adolescència, decidida a marxar d’Alcoi després d’uns anys a l’atur, un mòdul superior en administració per a demostrar que hi ha voluntat de fer coses i una carrera per la UNED en marxa. Què més es pot demanar? La regidora la va convidar a emprendre, però una mirada a la cara i un parell de monosíl·labs per resposta ens van esclarir a tots que això no és una alternativa real en este país, a hores d’ara, per a una part important de la població. Veïns de Santa Rosa, com tu i com jo, que no fa tant eixien els dissabtes en la nit a sopar a Pastamanía amb els xiquets i que ara fan cua tots els dilluns a la porta de l’empresa gran, en el carrer d’Oliver. Això, per exemple, és una de les coses que més em malhumoren dels viatges temporals de tornada com el d’esta setmana. Per tot arreu, cartells de préstecs instantanis a canvi de cedir la propietat del teu cotxe, els de compro oro, els de Se alquila, o els de Se vende, els de Liquidación total por cierre. També els políticament correctes, pèssims, del tipus Nos hemos trasladado o Nos encontrarás en. O, els més esperançadors, de l’estil Oferta o 2 x 1. Ja cansa. Parlant de fartades, el viatge per Nadal és el que té. Llarguíssimes Sentades en taula, família, i amics, són les tres potes de la visita a casa per estes dates. Pel que fa a ma casa, no em queixe gens, tinc sort perquè hi ha bones mans a la cuina, hi ha família en el sentit més positiu de la paraula, i hi ha amics que ens esperen i se’n alegren de veritat quan ens creuem una abraçada. Amb ells precisament em retrobe este dissabte, amb un partidet de futbol per excusa. Sí, sempre posem les mateixes excuses: futbol, xulles i llonganisses. La cervesa, per cert, segur que cau després de la patxanga. Potser a la Venta Nadal, on van convidar ara fa uns dies els tios de Albacete. És el que tenen els manxegos, no li fan ascos a un plat de cansalada amb un got de vi ni el segon de dia de Nadal. Abans de canviar de tema, ja van dos dinars esta setmana facturats en B. Què com és això? Acabes de fer el ressopó, preguntes “això que val?” i et porten el compte resumit en una sola xifra, manuscrit a boli sobre un tovalló de paper. I dic jo: què passaria si un dia li presenten la dolorosa d’eixe pal a un inspector d’hisenda en el seu dia lliure. Segur que res, facturar en negre està tan arrelat en esta terra com beure plis-play. Així ens llueix el pel. Abans de dir adéu, de cabells i de plisplais. A més de fer coses com anar a comprar a Zara –la culpa d’això la té el sistema de doble etiquetatge i els preus que ens posa allà el senyor Amancio-, fer la Volta als Ponts o eixir a córrer per la Via Verda d’Alcoi, els viatges de tornada últimament són temps de revisar-li la monyera a més d’un, que entre els amics comencen a ser habituals les claroretes. També de fer la compra en el supermercat, per a completar la despensa germana amb indispensables allà impensables, des del Cola Cao a una caixeta de timonet de la Mariola o una botella de café licor alcoià. En eixes estic jo ara, hora de fer la compra.

Per cert, impagable escoltar les experiències d’altres alcoians a l’estranger. Léase Pau Vicedo o María Cabanes. Comprenc les inquietuds de l’administració local, estan perdent més talent que mai per culpa d’una amenaça que, o reverteixen en oportunitat, o pot deportar conseqüències desastroses a llarg termini.

De la derrota de la política

El tripartit alcoià tot just acaba de morir i és massa d’hora per a saber l’abast real de la crisi política que s’ha obert a l’Ajuntament d’Alcoi -d’entrada és una crisi enorme però no està clar que la cosa no acabe anant a pitjor-. Amb tot, n’hi ha algunes coses segures, com ara que el trencament del tripartit ha sigut una derrota de la política en majúscules.

Si el 22 de maig de 2011 va significar a Alcoi el fracàs d’una forma de fer política -la del Partit Popular-, en només un any s’ha constatat, i sense necessitat de passar per les urnes, que la forma alternativa que ens havien oferit ha sigut un altre fiasco. I pitjor encara, que aquest missatge no ha estat enviat ni tan sols per la gestió, sinó que han sigut els mateixos polítics els que l’han fabricat des de dins.

I si ells que la duen entre mans ens transmeten desconfiança en la política, com volen que la gent, que cada dia ho té més negre en la seua rutina, els atorgue un mínim de confiança? L’altre dia comentava ací mateix que el PP alcoià tenia el cava en la nevera, esperant el trencament del tripartit. No sé si han brindat o no el cap de setmana, però en realitat ells tampoc tenen res que celebrar. En uns mesos han perdut la confiança del poble d’Alcoi i a més a més han posat en escena una altra lluita ridícula pel poder intern -i dins d’un mateix partit-.

Sobre això i en clau alcoiana -perquè al final la política està fracassant en termes semblants a tot Espanya-, si n’hi ha algun polític beneficiat de la derrota institucional, eixe és en realitat David Sabido Bustos. Més enllà de carismes, idees, projectes, etc -almenys el d’UPyD és democràtic, perquè la cosa podria ser pitjor-, els polítics de dins estan obrint-li la porta gran de l’Ajuntament d’Alcoi a qualsevol idea que sone diferent i nova.

Per acabar, un últim comentari sobre aquesta gran cagada que tenim ara al damunt: el demà. Aquest dilluns ja llegisc condiciones i pegues des de l’esquerra a l’hora de seguir endavant amb el Govern de progrés, en aquest cas bipartit i en minoria. Les negociacions són lògiques i necessàries en aquestos casos, però més ens valdria que aquesta vegada siguen efectives, ràpides i segures. O això, o no n’hi haurà prou amb dos governs per a Alcoi en quatre anys.

(De la via transfuguista millor no me’n faig ni menció. Per ara.)

La lenta agonia del tripartit alcoià (part II, acta de defunció)

Miracles a la Verge de Lourdes. La cosa estava més que clara i en tornar a casa anit vaig comprovar, efectivament, que el temps del tripartit s’havia esgotat. El Bloc abandona el Govern, titula ARAMULTIMÈDIA. O siga, que “el nou temps polític per a Alcoi”, el govern de progrés organitzat  transversalment per a sort de la ciutadania, el “Vicealcalde” i altres monades per l’estil ja són història. Aneu preparant les esqueles, el tripartit alcoià, el breu, ha mort.

Així de compungits van comparèixer al BLOC d’Alcoi divendres per a anunciar que trenquen palletes amb PSOE i EU. /ARAMULTIMÈDIA

I com diu Lídia Vila a la seua anàlisi d’anit: xiquets valencians (progressistes), si lo d’Alcoi havia de ser el banc de proves per a assaltar la Generalitat en 2015, ja podeu arrencar a córrer.

¿Cuándo volveremos?

“¿Tenéis pensado volver algún día a casa? ¿Cuándo?”. Son dos en una, la pregunta del millón. La que nos repiten a los expatriados madres, tías, suegras, vecinos, abuelos, sobrinos, amigos o antiguos compañeros de pupitre vía facebook. Por ahora, lo más parecido a una respuesta para darles lo tenemos cada día en los periódicos, en los telediarios, en noticias y en gráficos como el de aquí abajo (publicado en ELPAÍS.com). Solo hay que mirarlo y lo veremos claro: mientras España se sitúe en la vanguardia a nivel planetario en decrecimiento económico (previsión de crecer un -1,3% también en 2013) va a ser que no. Hoy no; mañana (parece que) tampoco.

Una proposta: la ruta

(Paco Camps, Trini Miró i Modesto Crespo en su salsa, en la inauguració del CADA en desembre de 2010. Va tancar sense data d’obertura uns mesos després)

Estimada Lídia, et dedique este escrit perquè vull llençar-te una proposta. Començaré per les rames: a sovint em farte de viure en un lloc on funcionen les coses -algun dia parlarem de les ombres del miracle- i mirar de reüll una terra que, al mateix temps, s’enfonsa. Però és el que n’hi ha. Just acabe de postejar a Muniqueando un article sobre la Llarga nit dels museus a Munic, que enguany se celebra el 20 d’octubre i que ens ofereix per 15 euros la possibilitat de visitar un centenar de museus de la ciutat fins les dos de la matinada, transport públic inclòs. Faltaria. I mentre buscava a Google la Llarga nit dels museus a València he entropessat amb la Ruta del despilfarro, que és el més paregut que la terreta pot oferir, ara per ara.

Per cert, chapeau! per a aquesta gent de la Ruta del balafiament que està fent públiques les vergonyes valencianes. N’hi ha qui dirà que és més del mateix, però que no t’enganyen, és molt més que plorar. Pel que veig, ho estan fent en versió capital, ensenyant com ells diuen “els forats negres de València, pels sobrecostos en obres o en esdeveniments innecessaris, per la pèrdua d’espai públic, per permutes injustificades… i una infinitat de decisions administratives i polítiques, moltes vegades errònies, i de postures ètiques res recomanables, que ens tenen a la vora de la fallida (econòmica)”.

Ací es on vull anar a parar. Quantes vegades n’hem parlat, Lídia, de despilfarro, a ARAMULTIMÈDIA. I és que nosaltres els alcoians no ens quedem gens curts. No sé ben bé per on van els tirs ara al poble, supose que els que tenim d’encarregats balafiar no balafien… però no podem comprovar si és per hac o per bé. Senzillament no ho fan perquè no poden. No estaria mal en qualsevol cas que féreu un pensament a casa, segur que seria una bona idea, de dissenyar la vostra, la nostra, pròpia Ruta del balafiament.

Si es feu avant, tinc clar que parlareu dels dos milions d’euros de sobrecostos del Teatre Calderón, imagine que tancant i polsós, després d’haver invertit més de set dolorosos milions d’euros de diners públics i veure com la Generalitat ha deixat sense pagar-ne la meitat. Més gran que la del teatre és la castanya del CADA. Ja saps, sis milions -parlem de milions d’euros com si foren bajoquetes- pagats a mitges entre la CAM (Alcoi, 1875 – Alacant, 2011) i la Generalitat Valenciana. Encara me’n recorde de l’emotiva inauguració del gran centre d’art, amb Camps, Modesto Crespo, Trini, Sedano… sense comentaris. Per cert, roman tancat veritat? I lo que te rondaré morena. En este cas, personalment me’n penedisc d’haver-me deixat enganyar.

La Llum de les Imatges, crec, hauria de ser una parada obligatòria. No sé si, sense els focus, les tres esglésies segueixen lluint o no, però deu milions d’euros de pressupost en una exposició d’art temporal, són molts cigrons. I més a una terra eixuta com la nostra, que t’he de contar -el pressupost municipal d’Alcoi per a tot un any i totes les despeses públiques està hui per davall dels 50 milions d’euros, i caient-.

(Me’n recorde del dia de la inauguració de la Llum de les Imatges, i de la degradació tapada amb propaganda)
(El dia que Jordi Sedano, encara Alcalde ens va portar a tots els de la premsa a vore el nou Jutjat d’Alcoi. Era novembre de 2010 i s’havia d’obrir en un parell de mesos… encara esperem, no?)

Ara que sé de com acompanyar als visitants quan fan una excursió, et diria que de la Mare de Déu només vos caldria creuar el carrer, i seguir baixant més tard cap Alcassares. No tos els dies s’inverteixen més de tres milions d’euros en un Palau de Justícia que no s’arriba a estrenar, ni tots els pobles tenen eixa sort. Allò d’Alcassares, ja saps, és per tal d’acostar-vos al Museu de Bombers. Si no fora per a plorar, trencaria a riure de pensar en els 5.113 visitants que he pogut saber va sumar en el primer any de vida (2011). “Quins set milions d’euros més ben gastats”, que diria José Joaquín.

Que no siguen tot sobrecostos. No haurieu d’oblidar -almenys que algú se’n recorde- els barris més deprimits del centre, amb parada obligatòria al Partidor, el Raval o Sant Llorenç 20, ací en pla el que va poder ser i no va ser. Si voleu entretindre als visitants amb anècdotes, parleu del que es va gastar Fernando Pastor en la reforma de l’oficina de turisme, eixa que tenim en un local de lloguer que ara no podem pagar.

(Inauguració de la Tourist Info uns mesos abans d’eleccions de 2011. No hi ha dubte, va quedar molt bé. Però no podem pagar el lloguer…)

Potser seria emocionant acabar damunt del pont de Sant Jordi, el mateix que qualsevol dia ens cau a trossos tot i ser una de les joies patrimonials alcoianes. Però no t’ho dic per això, sinó per fixar la mirada en el riu, sobre perles com l’edifici de l’Estambrera (Fernando, el nou vell, podria protagonitzar una ruta ell a soles) o la fàbrica de Tints de Sant Jordi. Sí, l’Explora, però és que amb eixe nom només el coneixen els l’han visitat. O siga, ningú.

I ja damunt del pont, amb el barranc del Cint de fons, recordeu-se’n també de Serelles, del que va ser un dia el conjunt de fàbriques del Molinar o de la Rosaleda. Doneu les gràcies perquè l’Hotel de la Font Roja ha mort i imploreu perquè la Canal no ressuscite. O Xirillent Golf, ves a saber, que les olives farcides estan molt bones, però de tant en tant venen amb pinyol.

Ho sé, si ens posem de veritat el tour esdevindria etern, però si vos queda una estona lliure recordeu-se’n de tots els que, lliures de pecat, s’han quedat pel camí o acabaran quedant-se varats, en esta costera avall infinita. Espere que no siga el cas del tren i m’agradaria que no fora la història del centre de malalts mentals del Barranquet (el CRIS), o directament d’AFIEM -sé que arribe tard-, dels malalts de l’Alzheimer i de tants i tants col·lectius i persones que estan pagant els pecats d’uns altres.

No cal ser massa llest, ho sé. La visita podria tindre noms i cognoms i Jordi Sedano, Miguel Peralta o Partit Popular serien els apel·latius més encertats, però el temps corre i ara, ja saps, el vent que bufa a Alcoi és tridireccional. Duc un any fora de casa (=PSOE+BLOC+EUPV a l’Ajuntament) i en este sentit vaig un poc perdut, però faríeu bé en preguntar-vos en cadascuna de les parades de la visita: què han fet els nous encarregats de l’empresa per a endreçar tota la muntonada? I és que la visita necessita un fil conductor i no seria ni just, ni tampoc útil, que este fil estiguera caducat.

(També me’n recorde de l’alegria de Toni el dia que van anunciar el nou Govern de progrés. Encara riu igual? Lídia, creus que Rafa està a la dreta per casualitat?)

Sé que t’he llençat una proposta massa agosarada, que m’he flipat que diria aquell, però crec que és una història molt interessant, atractiva, útil, necessària. Si et fas avant, estic segur que trobaràs suports pel camí. Potser també entrebancs. Si t’emociones tu també i et poses en marxa, fes-m’ho saber. Una abraçada.

Jordi